Semblava que el sistema financer mundial era un terreny reservat als especialistes. La crisi de 2008 ens va fer veure que d’especialistes de debò n’hi deuria haver pocs. En tot cas, si algú va predir el desastre que vindria, ni les seves previsions van arribar al gran públic ni, ningú li va fer cas.
Podem pensar que, ara, potser ha sigut diferent, que no es podia preveure una crisi provocada per una pandèmia, però, han corregut vídeos de gurus de l’economia real que fa uns quants anys ja avisaven que calia preparar-se per quan arribés una pandèmia, que no veien massa llunyana. Hem vist que ningú estava preparat, no existien plans A ni B…ni res. Tothom a improvisar i, de retruc, tot comença a trontollar.
D’ençà que el dòlar va substituir el patró or, imposant-se com la moneda de referència i, sobretot, des de la “desaparició del perill soviètic”, el sistema s’ha basat en l’emissió de moneda quan ha convingut, (primer per raons comercials i cada cop més per raons financeres). És un sistema fràgil, allunyat de l’economia real, que necessita l’acord de tots els estats –especialment dels poderosos- per mantenir-se i que sembla condemnat al col·lapse si, en una punta de món, algú pren segons quina decisió i es produeix l’efecte papallona.
Imaginem que la Xina decideix sortir del sistema financer basat en el dòlar i que, a continuació, ho vagin fent altres estats. El primer senyal d’aquest moviment pot ser l’impuls del govern xinés per la creació d’una criptomoneda, amb voluntat de ser la moneda de referència comercial arreu del món. Encara que ha tingut poc ressò (potser a causa de la covid-19) ja fa temps que gent ben informada en parlava… No només seria l’esclat definitiu de la guerra comercial entre les dues grans potències sinó que crearia les condicions pel naixement d’un nou ordre econòmic –i polític- mundial.
De fet, això, i vist com va l’ordre que coneixem, no hauria de preocupar-nos més enllà del període de transició i de les incerteses que produiria. El problema rau en com seria aquest nou ordre i en com afectaria el benestar de la gent, de tota la humanitat. La pandèmia que patim ha posat al descobert, almenys pel gran públic, la gran dependència del món occidental respecte de la gran productora mundial que, en molts camps, representa la Xina i, el sud-est asiàtic, en general. El camí més probable seria la divisió del món en dos grans blocs, amb dos sistemes financers diferents, amb dues grans potències al darrera, EEUU i Xina, i una tercera en discòrdia –Rússia- amb un potencial econòmic basat més en l’explotació dels seus recursos naturals que en la seva capacitat productiva. Definitivament, l’eix del Pacífic substituiria l’eix de l’Atlàntic en l’economia mundial, però, el més probable és que això encara faria més difícil el manteniment del nivell de benestar que hem conegut, sobretot, la ciutadania europea.
Deixar de ser –i, sobretot, de considerar-nos- el centre del món, té els seus avantatges, segur. Podem pretendre que els altres aprenguin de la nostra experiència i, tots, posem l’economia verda i circular per davant de l’economia productiva a gran escala, però el més probable és que no ens en sortim. Com espècie, seguim sent un desastre i encara sembla lluny el moment en que l’experiència d’uns sigui útil pels altres. És l’enèsima constatació que els humans som els únics animals capaços d’ensopegar dues (i més) vegades en la mateixa pedra.
Ben mirat, als europeus això ens obre la possibilitat de construir un nou ordre econòmic propi, de baix a dalt, basat en el benestar de les persones i en la preservació del medi natural, la nostra casa comuna. Tenim els coneixements i els mitjans per fer-ho i n’hem vist la necessitat.
Si l’objectiu d’aquest nou ordre és el benestar de les persones i la preservació del medi natural, és fàcil intuir que canvien les regles, el tauler de joc i la forma de mesurar la riquesa d’un país, que ha d’anar molt més enllà d’establir un índex econòmic com és el PIB. Quin sentit té saber si el PIB del país (independentment del que sigui el que es produeix) és millor o pitjor si, alhora, les desigualtats internes van creixent i cada cop hi ha més gent dins els límits del que es considera pobresa i cada cop més hi ha una minoria que acumula més riquesa.
Si la riquesa estigués mínimament ben repartida, podria ser un indicador del nivell econòmic d’un país en relació a altres, però parlar del PIB per càpita cada cop resulta més ofensiu per a la majoria i amaga no només les desigualtats sinó que no contempla cap altre indicador del nivell de benestar de la població que no sigui estrictament econòmic. Va sent hora de canviar de sistema de valoració de la riquesa d’un país, d’una societat, i establir un índex ponderat que tingui en consideració altres qüestions (que son les que realment donen benestar/felicitat) com la igualtat, l’equitat, la justícia social, l’eficiència de l’administració pública, l’honestedat, la participació en els afers col·lectius, la preservació del medi natural,…
Això no treu, ans al contrari, que existeixin indicadors sobre la salut econòmica d’un país i la seva capacitat de donar resposta a les necessitats derivades del progrés en la construcció de la societat del benestar. La introducció de la Renda Individual Universal, de l’objectiu km 0 per a tots els productes i serveis bàsics i de la moneda d’ús intern vàlida per a totes les activitats econòmiques relacionades amb el km0, conformen els pilars d’aquest nou model econòmic que ha de fer possible construir un nou ordre econòmic global, basat en la replicabilitat d’aquest model en d’altres països i per la implantació d’un sistema de governança econòmica, a escala mundial, pensat per a protegir i estendre aquest model.
Un model que, per a ser efectiu, ha de tenir un altre objectiu: l’equilibri en la balança de l’economia externa, de manera que no es generi deute públic extern més enllà dels límits assumibles per l’economia de cada país i que tingui en compte un altre factor fonamental per garantir la sostenibilitat del planeta i l’equitat entre tota la humanitat: la solidaritat entre països, entre pobles, per un progrés harmònic de tota la humanitat com a millor fórmula per assegurar que ningú es vegi obligat a emigrar. Amb un objectiu així, tenir una única moneda de relació internacional es converteix en una eina imprescindible, com ho és que el sistema monetari sigui regit per un organisme representatiu, democràtic i transparent.
Hem de canviar el paradigma econòmic. Ras i curt. Fins ara, l’única possibilitat que té molta part de la gent per subsistir, és treballant. En les societats primitives, la comunitat cobria les necessitats de tots els individus, tant si eren productors/ consumidors, com dels simples consumidors (que no podien treballar, com els infants, els vells, els malats, les dones parteres o alletants, els “caps” -bruixots, sacerdots, guerrers-, o els qui no volien treballar, … etc.). Després, va ser el nucli familiar qui, bàsicament, s’encarregava de fer-ho.
Només en els darrers vuitanta anys, i amb formes i ritmes diversos segons els països, ha anat configurant-se l’Estat del benestar com alternativa al que abans feia la comunitat, la col·lectivitat més propera. És el que hem conegut pràcticament totes les actuals generacions, però, des d’una perspectiva històrica aquest és un període molt breu. Però, no podem mantenir l’Estat del Benestar de forma fictícia, per amagar el creixement de les desigualtats dins dels països més desenvolupats i per augmentar la dependència de la majoria de països respecte dels poders financers transnacionals. No només és insostenible socialment i econòmica sinó que ens porta directament cap a la pèrdua de llibertats, individuals i col·lectives, i cap a l’autoritarisme.
No adonar-se’n és greu, però adonar-se’n i seguir amagant el cap sota l’ala, és imperdonable en una espècie que s’autoanomena “homo sapiens”.
