Aquesta setmana hem conegut el nou govern de l’Estat que no permet albirar significatius canvis de polítiques en l’horitzó. Deu mesos d’interinitat que no han servit per reflexionar i entomar les problemàtiques amb altres criteris, altres puts de vista. Hom té la impressió, d’acord a les línies bàsiques del programa del PP i el tarannà del president Rajoy, que serà més del mateix assumint, per un costat, que enrocant-se en la legislació vigent el ‘problema’ català es solucionarà i, per altre, que la notable millora macroeconòmica indica que s’està en el camí correcte i que cal insistir en les mateixes polítiques i actuacions, sense recordar que les millores no arriben en plenitud a tota la ciutadania atès les taxes d’atur, la davallada de salaris, l’augment de la precarietat i l’increment dels treballadors pobres.
Quant a les aspiracions catalanes d’exercir el dret a decidir, autodeterminació, la interlocució recaurà en la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, un fet que albira no canvis en l’estratègia d’immobilisme quant a interpretacions de la legislació, o la seva modificació. La via més política que hauria estat desitjable, tot reconeixent que una gran majoria de catalans voldria la convocatòria d’un referèndum vinculant, ha quedat aparcada i la construcció de ponts de diàleg fluïts seguirà essent molt complexa a pesar dels canals de comunicació oberts en les 2 vegades que s’han reunit la Vicepresidenta i el vicepresident Oriol Junqueras. Sembla que la qüestió de Catalunya seguirà entomant-se amb el mateix enfoc i no d’una altra manera, com sembla requerit, si es vol evitar un xoc que encara complicarà més les coses. En aquets situació sols la requerida reforma constitucional pot permetre identificar solucions no unilaterals, la pregunta és si el diàleg requerit per tot govern en minoria obrirà les portes per entomar-la.
Quant a matèria econòmica, tampoc sembla que hi haurà grans canvis atès que els màxims responsables són els mateixos de l’anterior legislatura -Montoro (Hisenda), de Guindos (Economia) i Fátima Báñez (Treball)-, caldrà estar amatent a quines mesures s’inclouran per complir l’objectiu de dèficit, (3,1% del PIB pel 2017, un cop sembla que s’assolirà objectiu del 4,6% establert per enguany) i en quina mesura aquestes no castiguen novament eles polítiques socials pensant en una societat que requereix millorar, i molt, la dotació de capital humà atès que per generar els recursos requerits per assegurar el progres social esdevé imprescindible disposar de baixes taxes d’atur i produir productes d’alt valor afegit.
Recuperar capacitat quant capital humà esdevé una qüestió indefugible atès que any rere any ha minvat el recursos destinats. Dedicar-hi més recursos esdevé imprescindible i el volum d’aquest ha de prendre com a referència les quantitats que els països desenvolupats inverteixen en millorar el potencial del capital humà, els Estats Units voltant del PBI 6%, el Japó gairebé el 5% o la UE al voltant del 5%. Millorar el capital humà requereix a la vegada una aposta decidida per la ciència, tenint present que any rere any el nombre de persones dedicades a R D i ha disminuït, sobre el 10% des de 2010, i que els recursos dedicats es situen quasi un 40% per sota del percentatge mig de l’Unió Europea (2% del PIB). Es un mal inici de legislatura que el nou govern de Mariano Rajoy no tingui un Ministeri en el que la ciència sigui el seu eix prioritari d’actuació, un cop més s’oblida que sense potenciar la recerca i la innovació l’escenari es el propi d’un país de low cost. Una reassignació de recursos, que no pot ni oblidar el problema de les pensions que tal assegurar ni, a la vegada, que les competències en formació, recerca i una part de les que garanteix la cohesió social estan traspassades a les comunitats i nacionalitats que configuren l’Estat, conseqüentment caldrà abordar amb rigor i rapidesa la revisió del model de finançament de l’Estat.
Pocs canvis significatius, conseqüentment, caldrà estar molt atent aquestes primeres setmanes per identificar canvis en quant el tarannà del govern i dibuixaran uns pressupostos que de forma imperiosa haurien de pensar més en els ciutadans i, a la vegada, esbrinar si hi ha alguna possibilitat versemblant de que s’assumeixi que Espanya es una nació de nacions i que la Constitució, sorgida de la transició democràtica, requereix ser adaptada a les exigències d’una societat més plural, oberta y global que vol ser escoltada.
