Reprenc, després d’uns reconfortants dies de vacances, la columna que generosament m’ofereix en Rafael Ribot, director d’aquest diari digital. Des de l’estranger, més o menys he anat seguint què es coïa a l’interior del país, per bé que la “polèmica”, si és que se’n pot dir així, sobre la convocatòria d’una manifestació per donar resposta a la sentència del TC sobre l’Estatut l’he trobada surrealista. Som incorregibles. O més ben dic: em fa l’efecte que determinats polítics catalans no canviaran mai de manera de fer perquè no en saben més. I això que n’hi ha que ocupen càrrecs de molta graduació. Potser és que n’hi ha que ja han arribar al final de la seva vida política i s’hi resisteixen. Des de fa temps és més que evident que els principals enemics de la política, fins al punt que molta gent en desconfia, són els mateixos polítics. És difícil saber per què actuen així, encara que una de les raons sigui, probablement, perquè els sempre idolatrats programes del partit (que val a dir que no es compleixen mai) passen per damunt d’un projecte de país compartit que, almenys, n’asseguri un mínim autogovern.
Arran de la mort del senador Edward Kennedy, el comentarista Martin Kettle va publicar un article a The Guardian en què reflexionava sobre la política britànica i l’informe d’una comissió de la Cambra dels Lords sobre la pràctica política. La conclusió d’aquesta comissió és demolidora: hi ha, a parer seu, una evident pèrdua de les normes de correcció i d’austeritat en els parlamentaris i els governants, han disminuït les bones pràctiques administratives i també és alarmant l’absència de saviesa dels polítics del país. L’exsecretari del gabinet durant el període 2002-2005, Lord Turnbull, va manifestar-se particularment despectiu amb relació als polítics, perquè, com va lamentar en les sessions de la dita comissió, allò que els empeny és més la voluntat de fer carrera política que no pas la de servir al públic. I no es va estar de recomanar-los una via alternativa: que quan acabin la universitat (tot i que aquí seria molt difícil afirmar que tots els polític tinguin un títol universitari) entrin a treballar a l’Oficina Central de correus durant un any per enganxar segells per després integrar-se en un thinktank, esdevenir assessors especials, i, en arribar als 38 anys, entrar al Parlament sense perdre de vista la vida real. En canvi, segons Lord Turnbull, avui en dia els polítics britànics (tots: els del govern i els de l’oposició) tenen trajectòries polítiques apressades i gens madures.
Si això és així al Regne Unit, que té una tradició política i administrativa impressionant, a més de comptar amb unes escoles universitàries especialitzades a formar futurs gestors de la cosa pública, què no ha de passar a Catalunya, on la tradició democràtica és feble i el sentit d’Estat és encara més dèbil. A més que per a alguns polítics, sobretot els més sectaris i partidistes, la meritocràcia és més aviat un costum burgès que no pas una exigència raonable d’eficiència. Quan servidor era secretari del senador Josep Benet, recordo que una vegada em va dir que durant les negociacions de l’Estatut de 1979 amb els polítics de Madrid, el pitjor havia sigut anar-hi a pèl, sense una base jurídica i administrativa forta, perquè, en canvi, els Martin Villa i companyia tenien rere seu l’experiència dels funcionaris de l’Estat que els anaven servin teca per contenir les reclamacions catalanistes. Aficionats (tanmateix amb molt de mèrit) contra professionals. El mal és que al cap de trenta anys no hem millorat gaire. Al revés, avui dia l’arrogància de molt polítics es basa en què tallen el bacallà del pressupost (i així poden condicionar la voluntat d’això que, amb massa ínfules, anomenem societat civil) i no pas en què sàpiguen res de res sobre el que gestionen.
En fi, el nou curs polític ens plantejarà molts nous reptes. La qüestió és si, per la nostra part, estarem en condicions de plantar-hi cara no tan sols amb dignitat, que és el recurs dels infeliços, si no amb una professionalitat i un saber fer que recolzi en un sòlid projecte de regeneració democràtica de l’autogovern. Ens cal més això que no pas discutir quan i qui ha de convocar una manifestació per “commemorar” la nova derrota que, en forma de castració química o del que sigui, tindrà lloc aviat.
