Només una hora o una hora i mitja després que Zapatero donés a conèixer això que ell anomena “mesures per accelerar la reducció del dèficit” (però que podria haver titulat “gesticulacions fallides perquè sembli que el meu govern és capaç de no fer el ridícul tant com sembla”), va començar a circular via correu electrònic un curiós document a propòsit del tema. Dic que era curiós perquè tenia un format semblant al d’una nota de premsa, però no hi constava la signatura de cap institució ni de cap particular que l’hagués emès. L’únic que quedava clar era la seva intenció laudatòria: es tractava d’un quadre sinòptic en què es detallaven, per àmbits, les susdites mesures (rebaixa dels sous dels funcionaris, congelació de les pensions, supressió del “xec nadó” i tot el rosegall que vostès ja coneixen), encapçalt per un titular que deia, amb lletres ben grosses (traduesc del castellà): “No es toquen els pilars de l’estat de benestar”. Seguia un subtitular que ampliava l’anterior: “Pensions, sanitat, educació i prestacions per atur queden fora de l’ajustament”. I encara, a continuació, un parell de destacats: “Les mesures presentades avui pel President Zapatero al Congrés dels Diputats suposen un esforç col•lectiu sense precedents”, feia el primer. I el segon: “A pesar d’això i complint el seu compromís, aquestes mesures no afecten ni les pensions ni les prestacions per atur”.
Si la desesperació fos música, l’executiu de Zapatero seria la Filharmònica de Viena. No faré comentaris sobre el document misteriós perquè es comenta per ell mateix, però sí que em pregunto encara des d’on fou llençat a la xarxa, si des de la madrilenya Carrera de San Jerónimo o directament des de Ferraz. És fascinant comprovar com un president i el seu govern poden estar veient com s’ensorra el món sota els seus peus, i tanmateix allò que els preocupa és mirar de maquillar-se (amb resultats grotescos, no cal dir-ho) la ganyota de pànic. Els governs, igual que les persones, tenen en els moments de derrota total la prova de foc de la memòria que deixaran rere seu: hi ha qui, davant de la calamitat, s’agafa a la veritat, a la decència o a l’humor (o a totes tres coses alhora) i aconsegueix acomiadar-se amb una certa grandesa que tothom ha de reconèixer. D’altres, per contra, es posen a fer esgarips i grapades i afegeixen, al dolor que ja de per si suscita el daltabaix, la repugnància que suscita la seva falta de comport.
La lectura d’avui és recomanada per a qui la vulgui, però la indicaríem sobretot a l’encara president Zapatero. No és literatura de ficció, però llegida avui ho sembla: es tracta de La tercera via, d’Anthony Giddens. Alguna cruïlla inesperada devia haver-hi entre les diverses vies per haver arribar a aquest fatal curtcircuit de la socialdemocràcia.
