Un home es va llançar per la finestra fa uns dies, quan la comitiva judicial encarregada de desnonar-lo trucava a la porta de l’habitatge. Encara que dins hi havia també una dona, ningú es pregunta per què ella no es va suïcidar, o si ella hauria pogut fer alguna cosa per dissuadir l’home de prendre tan dràstica decisió.
Per què ho va fer? Va ser per haver d’abandonar el seu lloc de residència? O potser eren altres més o del tot diferents les circumstàncies que el van dur a la desesperació? De la seva responsabilitat davant la vida ningú parla, i sí en canvi han sortit al carrer persones solidàries amb el mort, reclamant de qualsevol altre, mai d’ell, la capacitat de solucionar l’assumpte.
Per descomptat són els dolents d’aquesta pel·lícula el jutge malvat que va dictar l’ordre de desnonament i el maleït banc que va instar el procediment. Però ¿existia una alternativa per al primer, un cop instada la demanda i impagada la hipoteca? La llei marca al jutge el camí a seguir. I respecte de l’entitat, hi ha quelcom de pervers en aquest reclamar-li que actuï amb ànima. Per començar perquè els bancs són una empresa com el bar on anem a fer un cafè i no se’ns ocorre sortir sense pagar-ho. En moltes ocasions les entitats bancàries arrosseguen casos com aquest durant anys. La impossibilitat que els que directament van concedir la hipoteca s’enfrontin a les persones vulnerables amb les que al seu dia parlaven alegrement de terminis i il·lusions ha fet que en bona part dels casos hagin venut lots complets de “hipoteques dubtoses” a fons immobiliaris estrangers i que en tot cas la gestió dels impagaments se l’emporti una entitat a part. Sobretot quan, com en el cas present, l’original creditor hipotecari, el Banc Popular, va ser venut per un euro al Santander, que ara flirteja amb Blackstone en això de gestionar el totxo més humil.
En el dret hi ha poc lloc per als sentiments. La realitat jurídica és tota la resta, i de vegades, els efectes col·laterals de decisions sentimentals, com creure’ns infal·libles, invulnerables o eterns. Qualsevol pot veure’s en la circumstància malaurada d’en Jordi, i crec que per a ningú seria agradable, però no hi ha una solució completa per a un problema generat en aquesta absurda idea que tothom ha de poder pagar una hipoteca i, encara pitjor, que si no pot pagar-la, té dret a seguir a l’habitatge com si estigués pagada. Aquesta és la notícia que ens arriba des del desè pis, fraudulentament embolicada en el dolor per la pèrdua d’una vida. Valgui la metàfora també per als tristos nouvinguts a València després del seu rescat en el vaixell “Aquarius”.
