És la Cristina, que ara viu a l’Extremadura natal, però que continua empadronada a Lleida i ha vingut per votar. El fill és fiscal i la jove li diu “la roja”. És la Manolita, mare de quatre fills i àvia, que truca cada dia per tal d’assegurar-se que hi haurà butlletes de vot. És l’Anna Maria, l’abadessa que deixa el monestir com a col·legi electoral, perquè creu que “votar és normal en democràcia”. És la Isabel, tarragonina, que viu fa dècades a Basilea i que és aquí per l’1-O, que ens demana, com a record, un dels cartells que enganxem per la Rambla. És l’Enric, el professor eivissenc, que l’any 2014 ja va demanar el trasllat al Principat per poder votar i ara vol ser-ne reincident. Són els 229 batlles de tots els municipis de Catalunya Nord que, per primera vegada des de 1659, signen un manifest conjunt amb els seus homòlegs del sud, cridats a declarar. Són els compatriotes que, al País Valencià, a les Balears o a la Franja, surten al carrer o signen manifestos de suport del camí emprès entre La Jonquera i Alcanar. Són els castellers rossellonesos que han passat la nit a la Jove de Tarragona i que han revifat la idea de Països Catalans. I la Dolors i la Teresa, les bessones jubilades i inseparables, que acuden a totes les concentracions i es recorden de les primeres pintades independentistes a la seva ciutat, el 1973. És el Josep, l’antic diputat del PP que no es considera nacionalista, com tantíssima gent, i que vol d’una vegada que aquest país sigui independent. És el Jaume, vinculat tota la vida al PSC, que, ara, vistos els companys de viatge a cada banda, ha triat el seu poble. És el Jaume, l’empresari convergent de la primera hora i independentista des d’abans, que ara té un gendre d’esquerres que també votarà SÍ. És el Ramon, impressor jubilat, que havia estat d’UDC, i que mai no ha amagat les seves aspiracions nacionals sense límits. És la Mari Paz, directora d’escola avui, ahir de les primeres a fer reciclatge. I el Mohàmet, que ja fa tres anys que pot votar, i avui agrairà a Catalunya el molt que li ha donat. I el José, sindicalista i dirigent del PSUC fa 40 anys, que té una filla regidora de la CUP.
És el Pol, bomber i casteller, que es nega a signar l’acta d’intervenció de material proreferèndum, després que sis dels vuit guàrdies civils de paisà que el retenen es neguen a identificar-se: “Els bombers ajudem la gent, vosaltres no”. És la senyora Rosa, vídua d’anys i que ja vuitanteja, que amb prou feines si surt de casa, però que cada nit, a les 22h, es rejoveneix picant amb el cullerot contra la paella grossa, del balcó estant. És la Marta, la veïna, que ens demana si podríem mirar-li on han d’anar a votar, ella i l’home, i quina és la millor hora per acompanyar-hi les àvies. És el Joan de cal Grandet, pagès, que ha sortit de casa amb el tractor, de bon matí, armat amb estelada, entrepà de dimensions notables, carmanyola amb menjar i aigua fresca a la nevereta portàtil, disposat a passar-se hores sobre l’asfalt. És la Jènnifer, que estudia amb beca a la UPF, i s’ha estrenat com a manifestant cridant “independència” i n’ha enviat la selfie al besavi de Linares. És el Gabriel, anarquista de pedra picada, que del 1977 ençà només va anar a votar NO al referèndum de l’OTAN i que avui hi tornarà per a dir que SÍ. És la Rosario, que va venir de Don Benito ja fa dècades, que no ho té gaire clar, però que votarà sí pensant en l’Ona, la néta menor d’edat que li ha demanat que ho faci. És l’Alfons, el més vell del poble, que anirà al col·legi electoral amb la seva cadira elèctrica, amb la Carme, la filla, i el Nil i l’Etna, els besnéts. És l’Antonio, que tota la vida ha fet el taxi d’ençà que arribà d’Almeria i que té un fill mestre del qual no es cansa de presumir que “escribe el catalán mejor que nadie”.
És la Sílvia, eurofuncionària, que ja fa setmanes que té preparat de fer coincidir aquest cap de setmana amb l’escapada trimestral a casa. És el Joel, cambrer amb un contracte precari, que ha demanat festa ahir i avui, sense cobrar, per fer guàrdia al seu col·legi electoral. És l’Anna, castellera i antifranquista compromesa, que no es belluga de la colla, col·legi electoral, amb desenes de persones. És la Laia, la filla del Manel i la Maite, al peu del canó a les xarxes, des dels Estats Units on fa classes a la universitat. És el Xavier, advocat, que anuncia per twitter que avui serà tot el dia al despatx, per si cal que ajudi algú, de franc, en qualsevol incidència de la jornada electoral. És el Cristobal, estibador del moll i que, de jove, havia estat del PTE, que es va passar mitja nit tocant el clàxon per impedir que dormissin els ocupants d’un ferry de dibuixos animats. És el senyor Antoni, poeta i cronista local, que se sap de memòria poemes de Verdaguer, Guimerà i Maragall i te’ls amolla amb qualsevol pretext. És la senyoreta Olga, professora de català els anys difícils, que somia en una llengua normal en un país normal. És la Nathalie, pastora calvinista, que ja ha votat per correu, des de Ginebra. I el Xavier, bisbe de la branca conservadora, que defensa el dret a l’autodeterminació i anuncia que anirà a votar. És el Josep, que als seus 94 anys, branda la ploma d’escriptor amb l’energia d’un jovençà i el convenciment de sempre. Són els que no podran veure-ho perquè ja no hi són, però que nosaltres durem a la memòria i votarem per ells, perquè aquest era el somni de la seva vida.
És el Joan, de mossos per la independència, que, quan plega de la feina, es treu l’uniforme i surt a enganxar cartells pel referèndum. És la Mercè, que mai no havia rebut tants whatsaps de la família com de l’11 de setembre ençà i que ja duu divuit anys vivint a Lisboa. És el Carles, crac de la informàtica, que ha fet algunes rèpliques divertides de la web per a poder votar. És l’Alfredo, que va arribar de l’Argentina fa 17 anys, i sempre recorda, somrient: “Nosaltres ho vam començar el 1810 i amb sis anys vam enllestir la feina”, en un català de cantarella argentina. És la Maria, enginyera, que ha vingut des de Nova York, expressament, perquè diu que no s’ho vol perdre de cap manera. I el Toni, com encara el coneixem els que venim de l’acció clandestina, activista polític, social i nacional des que va néixer, que milità a l’OIC, al MCC, a IC i ara als Comuns, que ell tot sol ha empaperat mig Tarragona. És el Cesc, d’ERC i de l’Espanyol, a qui anguniegen les mitges tintes, que amb la punta dels dits ja voreja els 80 i que duu, als ulls, la lluïssor il·lusionada de la victòria a tocar. Som nosaltres, la gent. La gent solidària, organitzada, resistent, imaginativa, creativa i valenta. Nosaltres, un poble que, finalment, ha decidit ser lliure, un poble que ha triat la llibertat. I un poble així, se la mereix tota.
