Si l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya es donés en condicions de buit absolut o, almenys polític, el resultat ja seria sens dubte un èxit català. Les armes, els mitjans amb els que es valen les dues parts, sent oposades en significat, són tan superiors en un cas davant de l’altre que la qüestió ja hauria d’estar tancada.
Davant les raons de l’independentisme, basades en els drets dels pobles, la falta de raons del centralisme, basada en la servitud d’aquests mateixos pobles.
Davant l’esperit i la pràctica de la democràcia i el pluralisme, els de l’autoritarisme homogeneïtzador que reputa perillosament tota diversitat i una amenaça per a la perpetuació del poder tirànic.
Davant la cultura, el cultiu del patrimoni artístic i intel·lectual, la incultura del menyspreu per la memòria i per les tradicions i costums que contribueixen a forjar l’esperit del poble.
Davant la tolerància entre les diverses creences i visions del món, la intolerància i intransigència d’un credo dogmàtic que pretén imposar-se en l’àmbit extern del comportament i l’intern de la consciència.
Davant del respecte, la manca de respecte; davant la comprensió, la incomprensió, davant l’esperit crític, la fe del fanàtic.
En efecte, si el conflicte entre Catalunya i Espanya es donés en el buit, en condicions artificials del debat entre les opcions i els objectius, la victòria de l’independentisme seria clara i s’hauria produït fa temps, de manera que cadascuna de les parts representa i ha representat en el passat.
Però el conflicte es dona en un context històric concret, amb una correlació de forces específica i que condiciona les possibilitats de cadascuna de les parts, sobretot de la independentista. L’independentisme no té aliats fora de Catalunya al conjunt de l’Estat. Els electors espanyols en la seva aclaparadora majoria, gairebé la unanimitat, són contraris a l’independentisme català i no fan fàstics a la idea que els seus partits i el seu govern recorrin a mitjans no ortodoxos per abordar la qüestió catalana. Per contra, la major força de l’unionisme català es dona a Espanya, fora de les fronteres catalanes. Fins a l’extrem que, ben sabut és, com a tal unionisme, seria invisible i irrellevant a Catalunya si els seus actes no es nodrissin de lleves a Espanya a força d’autobusos i entrepans.
La força de l’independentisme català resideix en el seu propi poble, en la seva ciutadania, que no ha de ni pot esperar suport o solidaritat dins de la península, llevat de casos específics i gens segurs.
Per aquest motiu aquesta força, que creix a mesura que s’acosten les eleccions del 21D, ha de mantenir gelosament i sense defalliment el seu caràcter de revolució pacífica i no violenta. Perquè només l’escrupolós respecte als principis de la desobediència civil, continuarà funcionant com l’element decisiu de l’independentisme, la seva font de legitimació i el seu llaç d’unió.
Però sobretot serà la base des de la qual pugui articular l’única ajuda que el poble català va rebre i l’única que garantirà el seu triomf definitiu, que és la intervenció exterior. Aquesta ha començat ja a articular-se gràcies a la internacionalització del problema propiciat per l’exili de Puigdemont a Brussel·les i és la veritable garantia que acabarà obligant l’Estat a una negociació a partir de l’21D i segons com siguin els resultats.
Per això, aquests resultats han de ser en la mesura del possible, superiors als anteriors però no s’ha d’oblidar que, per molt superiors que siguin, no serviran de res si el moviment cau en alguna provocació de l’Estat i trenca el seu comportament pacífic.
Només aquesta ferma acció no violenta garanteix l’imprescindible suport exterior, ja que l’independentisme mai tindrà força suficient per enfrontar-se en aquest terreny amb l’Estat. La seva força serà sempre moral però, sent-ho, donarà peu a la invocació del dret d’ingerència en funció del dret internacional humanitari en el cas que l’independentisme no rebi el tracte democràtic i respectuós que l’Estat està obligat a dispensar.
