Europa era, és encara, l’esperança. Aquella terra «nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç». Cap a Europa ha marxat Puigdemont i el que queda del legítim govern català, en una fugida cap endavant per guanyar temps ves a saber per a què, abans que s’acabi el temps. Cap a Brusel·les: més que capital d’Europa, simplement el lloc on es troben les oficines d’Europa.
Trucant a les portes d’Europa, escrivint un missatge desesperat: “Help”. Ajudeu-nos, que som dels vostres.
Catalunya sempre ha estat una mena de frontissa entre Espanya i Europa. A diferència del País Basc, Navarra i l’Aragó, Catalunya ha mirat sempre a Europa, ha estat porta d’Europa, tot i que es troba a la península ibèrica, per a bé i per a mal. És un país encaixonat entre dos móns, que són parents però llunyans: l’hispànic i el centreeuropeu. Quan deien que Àfrica començava als Pirineus, aquí sempre volíem desplaçar els Pirineus més avall… No eren, no han estat mai la nostra frontera. Si haguéssim estat a cinc-cents quilòmetres dels Pirineus ja no existiríem com a país.
El catalanisme ha estat sempre europeïsta, per necessitat i per convicció. Era com una vacuna contra el ‘mal d’Espanya’.
Però ara Europa ja no és aquell somni de mitjans del segle XX, després de la II Guerra Mundial. Ara és una gestoria de crèdits i deutes, una agència d’imposició de les «reformes» que amaguen l’agenda neoliberal: reducció de drets, d’igualtat, de benestar, protecció de paradisos fiscals per a grans corporacions… És la realitat. Dura, però real. Si Europa ha maltractat Grècia fins a la sacietat, amb una indiferència força generalitzada (gran part de Catalunya inclosa), no ens fem massa il·lusions sobre la resposta al Help català. I menys encara si portem les contradiccions europees al cor, dur i fred, d’Europa.
Hi ha una altra realitat, però, que ens equivocaríem si la menyspreem: la fortalesa democràtica dels europeus. Sense Europa, viuríem encara en una mena de franquisme-bis. Europa és el contrapès, el fre, de les pitjors tendències espanyoles. Europa ens lliga a la democràcia i posa certs límits, menys dels que voldríem, a algunes barbaritats. És la Bèlgica que no posa Puigdemont i els consellers en el primer avió que surti cap a Madrid. La que té bagatge democràtic per assumir el repte i fer-se algunes preguntes.
Esperar que ens doni la raó i ens acontenti, com si fos una mena de tribunal suprem, és somiar truites. Però potser ens pot donar a tots plegats una lliçó de democràcia, plena de matisos, de complexitat, de grisos. De fet, ja ens l’està donant, a uns i altres. Si la volem escoltar, clar.
Europa (la dels estats, la dels interessos econòmics i la dels europeus amb memòria) té pànic a començar a fragmentar-se quan no ha estat capaç encara d’unir-se, ni tan sols té clar si ho vol. No sent cap mena de simpatia per als independentismes. Ni està disposada a jugar-se-la pels catalans, menys encara quan a Catalunya no hi ha una majoria indiscutible per la independència ni una idea consistent de futur, ni tan sols està clar què podem aportar a l’interès comú. No és una qüestió de sentiments. Ni només de negocis. Crec que el rigor, la consistència, la seriositat, la persistència, seran els arguments definitius, un dia o un altre.
Europa és infinitament més democràtica que Espanya i que Catalunya. No és poca esperança, però exigeix alguna cosa més que gesticular, repetir que estimem molt Europa o cridar Help.
La gran pregunta és què hi guanya Europa amb una Catalunya independent.
I no s’hi valen quatre eslògans o quatre tuits redactats amb la millor de les voluntats. Cal trobar una bona resposta europea a aquesta pregunta europea.
