L’altre dia, avorrit, vaig començar a tafanejar comptes de xarxes socials de gent que es definia com a “patriotes espanyols”. Hi vaig arribar perquè sóc un erudit de la religió nòrdica i, curiosament, molts d’aquests comptes tendeixen a utilitzar paraules i iconografia víking en les seves publicacions personals. Fotos d’homes barbuts amb casc de banyes (incorrecció històrica), espases, martells, destrals i un ús matusser del concepte Valhalla. Bé, tant se val, el cas és que vaig iniciar una mena d’espeleologia a les xarxes socials de senyors i senyores molt nacionalistes d’Espanya (cosa molt lloable). Hi abundava l’orgull de pertinença (patriotisme), exigències de lleialtat i honor i, a banda, un exhibicionisme considerable de la feina de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional en casos sensibles socialment i en els que ells hi han tingut un paper remarcable. El rescat d’un nen perdut, la resolució d’un assassinat notable o la seva tasca a les carreteres. Tot absolutament lògic. Ara bé, com que tinc la puta mania de ser català i ja sabeu que els catalans només pensem en Catalunya, vaig anar a buscar les publicacions que havien fet aquests comptes després de l’1 d’octubre.
Potser no us sorprendrà a vosaltres, però a mi em van xocar les coses que hi deien. En resum, i per no fer-nos mala sang, ens criticaven de manera més o menys agressiva. La majoria de comptes “patriòtics d’Espanya” ens posaven de volta i mitja mentre defensaven la “feina” dels seus policies durant l’1 d’octubre. Aquestes crítiques em van semblar molt incoherents amb tota la parafernàlia pseudovíking que penjaven altres dies.
Honor! Doncs nosaltres vam defensar amb honor una causa tan legítima com la voluntat d’un poble. Amb honor vam defensar les escoles i amb honor ens vam comportar malgrat les vexacions i amenaces. Amb honor vam donar la cara sense armes mentre la policia disparava bales de goma i es protegia amb armadures medievals. No hi ha honor en pegar una iaia.
Lleialtat! Què és més lleial que jugar-te la cara per principis? La gran majoria, per no dir tots, vam ser fidels a les idees i a la gent malgrat que era perillós. Vam ser lleials a la gent que volia expressar-se (a favor o en contra de la independència). Sí, fins i tot vam ser lleials als que volien votar NO i vam lluitar perquè tinguessin urnes i paperetes.
Patriotisme! No cal allargar-me gaire, en aquest punt. Defensar la pàtria sense armes i sense cridar-nos “a por ellos” els uns als altres. Defensar “la pàtria” no com una abstracció política inconcreta sinó com una realitat materialitzada en dos milions de persones amb dret a dir-hi la seva. La pàtria d’un poble que volia poder opinar sobre el seu propi destí com a nació del món.
Nosaltres tenim honor, lleialtat i defensem la pàtria sense exhibir-ho a Instagram acompanyat d’imatges violentes i homes barbuts.
