Nosaltres, el territori

A la política espanyola és una pràctica gairebé transversal no abordar la qüestió catalana, obertament i amb valentia, pel seu nom. Sembla, talment, com si els fes angúnia o els provoqués granellada a la pell pronunciar el nom de Catalunya, tot sol, ras i curt, sense acompanyar-lo d’algun altre mot que en redueixi o desvirtuï el caràcter polític o la força simbòlica que ja té. Així, és normal sentir ministres parlant de la “Comunidad Autónoma de Cataluña” o bé la “Comunidad de Cataluña”, amb la mateixa naturalitat amb què parlen de la “Comunidad de Murcia” o bé de “La Rioja”. I, és obvi que no és el mateix. Entre altres coses perquè l’actual president de la Generalitat és el president número 131 de la institució, al llarg de la història, un nombre de presidents que no sols no pot exhibir cap comunitat autònoma del regne d’Espanya, sinó que tampoc, ai las, ni tan sols el govern espanyol en pot fer gala perquè no hi arriben.

El bloc constitucional espanyol, al qual permanentment recorren els contraris a la independència de Catalunya, defineix clarament el nostre Principat com a nacionalitat i el preàmbul del darrer Estatut parla de “nació” i de “realitat nacional”, si bé llevant-los tota càrrega jurídica. També els altres dos Estatuts d’autonomia restants, el del País Valencià i el de les Illes Balears, els atorguen la categoria política de “nacionalitat històrica”, cosa que no passa, posem per cas, ni a Múrcia, ni a La Rioja. Quan la constitució del 1978 va estructurar els territoris de l’estat espanyol en comunitats autònomes i ciutats autònomes, com a forma administrativa, va distingir, amb tota claredat, que hi havia comunitats autònomes que eren nacionalitats i altres que eren regions. No es podia tractar igual, doncs, allò que era diferent.

Però amb el pas dels anys i el desaprofitament polític que aquí hem fet del terme “nacionalitat”, dins i fora del país, s’ha acabat imposant una visió harmonitzadora i reduccionista, a la baixa, que tracta tothom com a comunitat autònoma i s’ha acabat el bròquil. Tant se val, doncs, que l’òrgan de govern hagi estat creat el 1359, el 1418 o bé el 1982. Ja fa una colla d’anys que Joan F. Mira ridiculitzava la situació que es produïa quan algú, en una reunió amb representants d’indrets diversos, demanava: I tu, de quina autonomia ets? Tan insòlit com si algú, en una reunió del G7, de caps d’estat i de govern de la UE o del Consell de Seguretat de l’ONU, preguntés a algun dels reunits: I tu, de quina independència ets?

Fa ben poc, el candidat a tornar a presidir el govern espanyol, Sánchez -Pedro, perquè el Jordi és a la presó per independentista- va augmentar un xic més el volum de l’estupidesa en referir-se a Catalunya com “un territori”, així, tal com sona. Si fos ignorància, faria riure, però sent com és mala fe, més aviat allò que aconsegueix és que acabem arribant tots a la mateixa conclusió a què arribà el poeta mallorquí Joan Alcover, després de plegar de diputat al Congrés, a Madrid, just als dos mesos d’haver-hi obtingut l’escó: “De seguida vaig entendre que no hi havia res a fer”...

 

Esquerres i dretes espanyoles, PP i PSOE, no han tingut mai el coratge d’admetre la realitat catalana com a realitat nacional diferenciada i, en conseqüència, de trobar els instruments i solucions d’autogovern adients a aquesta realitat. D’aquí la bajanada de “Comunidad Autónoma” o “territorio” de Catalunya, en comptes de Catalunya i prou. El problema, a l’estat espanyol, no és un problema territorial, sinó nacional, és a dir, plurinacional. I parlen de territori perquè no volen parlar de nacions. Sorprèn que hi hagi polítics, periodistes i opinaires catalans, figura que dels “nostres”, que parlin, amb tota naturalitat de “problema territorial”, “debat territorial” o “model territorial”, quan en realitat volen referir-se a com s’articula, políticament, administrativament, lingüísticament, jurídicament, fiscalment, internacionalment i militarment, la plurinacionalitat existent a l’estat espanyol, una pluralitat que reconeix el bloc constitucional en referir-se, sense embuts, a nacionalitats i regions com a realitats distintes.

La primera obligació de qui forma, informa i dirigeix és no assumir com a propi el llenguatge colonitzador i despersonalitzador, nacionalment parlant, de l’estat opressor, sinó de fer servir les paraules per a dir la realitat, el nom de cada cosa, allò que som i no pas el que volen que siguem, allò en què ens volen convertir. Precisament, aquest 11 de setembre, no han sortit centenars de milers de compatriotes al carrer perquè siguem un territori, cridant som un territori, sinó perquè som una nació. Ens manifestem en defensa del que som, just el contrari del que ells volen que siguem: parlar com ells, fer servir els mateixos conceptes que ells és, malauradament, jugar en el seu terreny i, doncs, donar-los la raó a ells.

 

Comentaris