Ha reviscolat darrerament, arran de la seva intervenció en la comissió d’investigació dedicada a la guerra bruta contra l’independentisme, la discussió sobre l’estil de Gabriel Rufián, el líder d’ERC al Congrés de Diputats. En aquest context, Salvador Cardús confessava a Twitter que l’estil de Rufián l’incomoda. En llegir-lo no vaig poder evitar coincidir-hi. A mi també m’incomoda. O més directament: no m’agrada. No em satisfà, per dir-ho així. A continuació provaré d’explicar per què.
El primer que cal dir és que si no m’agrada, si em deixa mal gust a la boca, no és per les idees que expressa. És per com diu les coses. Per la forma. L’estil.
També voldria consignar, abans que alguns se’m tirin a sobre, que li reconec al diputat republicà una colla de virtuts. Per exemple, el seu enginy –sovint no puc evitar somriure-, la seva valentia i la sang freda (no és fàcil per a algú tan novell parlar al Congrés de Diputats com ell ho fa).
Què és el que em desagrada? No m’agraden els atacs ad hominem, a les persones. Ni tampoc els insults ni les desqualificacions absolutes (“Hasta pronto, gàngster: nos vemos en el infierno”). I Rufián hi cau sovint. No m’agrada el simplisme populista, aquell que busca només l’estímul emocional –i no de la millor mena- i la piulada i la repiulada fàcils. Algun cop hi va caure també –com en la famosa compareixença de Rato- David Fernández, de la CUP, i també em fa ver arrufar el nas. El republicà en fa ús i abús.
Parem un instant i fem un petit exercici d’empatia. I imaginem ara que Rufián no defensa ni Catalunya ni el sobiranisme ni la independència, sinó tot el contrari. Ens faria la mateixa gràcia, somriuríem o riuríem tant? Quin efecte ens causaria, quines emocions suscitaria? Pensem-hi.
Em disgusta, per últim, que la gent participi en debats però demostri que, en realitat, no té cap voluntat de debatre, de raonar i argumentar per provar de fer comprendre a l’altre les seves posicions. I fer-ho ensems amb voluntat d’escoltar i, si és el cas, donar la raó a l’altra quan la tingui. Rufián no pretén convèncer l’altre i molt menys està disposat a escoltar o deixar-se convèncer. En realitat, ni tan sols es dirigeix als que pensen diferent o el contrari, sinó a l’audiència, que és una cosa totalment diferent. Fa política espectacle.
Digueu-me passat de moda, però crec en un tipus de democràcia que en el seu nucli més íntim hi té el debat, les raons i els arguments. Un debat en el que, a més, ha de ser possible abordar conceptes i pensaments complexos. I que és impossible sense el mínim respecte per l’altre. És una idea que ve de lluny –de fet, arranca a l’Atenes de Pericles, passa per la Il·lustració i pel liberalisme clàssic, i arriba als nostres dies.
El capteniment de Rufián, que tants aplaudiments i tants likes cull, no és congruent amb aquesta idea, ja dic, clàssica, antiga i potser antiquada de democràcia. Però és la millor de què disposem.
D’altra banda, en el terreny purament pràctic i instrumental, tinc molts dubtes que l’estil Rufián ajudi Catalunya, en la mesura que no convenç ningú que no ho estigui –la forma es menja, devora, el fons-, i irrita estèrilment aquells a qui es confronta. Es limita a homenatjar, a satisfer, els instints dels partidaris.
Per això no em serveixen els motius, atenuants o excuses als que ens tenen acostumats els que aplaudeixen i feliciten Gabriel Rufián. Que alguns dels nostres adversaris es comportin com a autèntics energúmens o que creiem que el sobiranisme i l’independentisme són causes justes haurien de fer-nos absolutament escrupolosos en les formes elegides per defensar les nostres posicions.
