Només els queda la por

"És l'única arma que els queda a l'estat espanyol"

Arribats a aquest punt, l'independentisme només pot perdre si guanya la por. És l'única arma que els queda a l'estat espanyol, és a dir, que sigui capaç de despertar el temor i convertir-lo en col·lectiu sense ni tan sols haver de dir que trauràs els bancs. Ai, els tancs, volia dir els tancs. Tenint en compte que la meitat de la població va tastar els efectes del franquisme, aquest resort mental és més fàcil d'activar, però que quedi clar que només és això: crear la sensació de por per tal que esdevingui real i paralitzant. Un triomf de la por seria, en el fons, la última victòria del dictador 42 anys després de la seva mort. Seria el triomf del "no et fiquis en política", "això no ho diguis en veu alta", "no et facis el valent", tres actituds que diumenge van morir a les portes dels col·legis electorals.

 

La rendició té moltes cares i la por n'és una de ben humana. Però encara és més humà i sobretot reconfortant aplicar el sentit comú i respirar tres minuts per agafar aire i passar de la por a la inquietud i de la inquietud a la calma. Us proposo aquests tres minuts:

 

Imaginem-nos que l'estat espanyol 'guanya' i aconsegueix frenar l'independentisme i deixar-lo sense possibilitat ni d'aplicar la declaració d'independència i ni tan sols referèndum pactat. Aquesta doble victòria espanyolista només seria possible per l'aplicació de la força, ja sigui fent-la visible o per intimidació (el triomf de la por). No hi ha cap altra manera per dur-ho a la pràctica.

 

Al gra: es pot aplicar l'article 155 de la Constitució i anul·lar l'autogovern de Catalunya? Sí. Es pot implementar a la vida real? No. Què fas amb els tres milions de persones que van intentar votar diumenge passat i que no veurien legítimes les noves autoritats? Com es governa un país les pròximes setmanes i mesos si el seu executiu no té el recolzament de les urnes? Si el govern espanyol controla les competències en Ensenyament què farà amb els milers de directors de centre que es negaran a ser-ho? Com controlaran els 711 municipis amb els seus 711 alcaldes que van donar suport explícit a la votació? Els empresonarà? I amb els 17.000 mossos?

 

Així les coses, quin coi de país es pensen que en sortirà quan una part sotmet a l'altra a través de la força i no de les urnes? Quina mena de societat es construeix des de la por? Posaran un guàrdia civil per controlar cada tractor? Fins quan? És insostenible des del punt de vista pràctic, social, polític, internacional i també econòmic: una ocupació d'aquestes característiques és molt cara. Com també és inconcebible pensar que la ciutadania catalana mai més tornarà a votar: si mai s'imposessin noves eleccions sota llei autonòmica, quins es pensen que serien els resultats que en sortirien; una majoria favorable a les autoritats imposades des de Madrid?

 

Un parell de 'pors' més: "Europa mira cap a una altra banda". Fals. Europa sí que està observant. I molt. I no només Europa. I molt més que altres països –ara independents- que, en el mateix moment de la partida, estaven molt pitjor pel que fa a implicació internacional (tant premsa com veus polítiques). "Europa no reconeix Catalunya independent". Cert. Europa no reconeix ARA una Catalunya independent. El ple del Parlament per declarar la independència no es farà al Bundestag. Si es vol ser estat i ser reconegut pels altres estats, cal actuar com estat i per això, abans que res, cal dir-ho al món. Això és el que es fa en una declaració d'independència. Si el que es vol és que Europa reconegui res, prèviament hi ha d'haver alguna cosa a reconèixer.

 

La segona por. Les empreses marxen. Cert a mitges. Canvien la seu social. No marxen ni les seves oficines, ni les oficines, ni el personal, i el més important: ni els seus alts directius, ni els seus comptes corrents ni la maquinària. Tot això continua aquí. Res d'això s'ha tocat llevat d'aquells catalans que, com a mesura de protesta, han decidit retirar fons bancaris. També és cert que als clients que van a treure'ls, el personal que els atén els intenta convèncer assegurant que d'aquí poc "tornaran a traslladar la seu a aquí". I francament, amb tots els meus respectes per Alacant i Palma, el trasllat a aquestes dues ciutats és també un símptoma: no perquè siguin països catalans sinó perquè no és Madrid, la capital financera amb seu borsària que tens més a prop. Ni això. Ah, i una altra cosa: Freixenet i Seat ja poden canviar la seu social però les vinyes continuaran a Sant Sadurní i els robots a la Zona Franca. I és més, tard o d'hora necessitaran presumir de plena estabilitat si volen seguir exportant cotxes i ampolles de cava arreu del món.

 

Per tot plegat és evident que la de l'estat és, en el millor dels casos, una política curt-terminista per intentar resoldre en dies el que ha menystingut en anys. En el pitjor dels casos, el més cínic, estaríem parlant de política de terra cremada, és a dir, donar-ho per perdut i crear desordre per arrambar amb tot el que es pugui. Però per una simple qüestió física (molt ben descrita amb les fitxes del dominó) a Espanya li interessa que aquest desordre no se li'n vagi de les mans. I si no se li en va de les mans, no es podrà vendre inestabilitat i, paradoxalment, aplanarà el camí als reconeixements dubtosos. L'estratègia de l'independentisme és justament la contrària: cuita a foc lent, a llarg termini, el temps que calgui i amb múltiples escenaris per no quedar arraconat com Madrid. I tot això és tan senzill d'explicar com que Catalunya té un projecte a realitzar i Espanya un a reprimir.

 

I al final, totes aquestes inquietuds d'aquests dies es resumeixen en una pregunta. I ara què? Doncs el mateix que els últims set anys: calma, aprofitar les cadenes de Whatsapp per informar que hi ha polls a la classe dels Dofins i -qui vulgui assolir l'objectiu de la independència- confiar en els líders polítics que configuren la majoria al Parlament i que, després de diumenge, se senten amb l'aval popular dels qui van anar a votar i dels qui es van partir la cara per fer-ho. En aquest sentit és molt significatiu el silenci comprensiu i avalador de la CUP cap a Carles Puigdemont. Si es planteja la DUI ara o d'aquí dos mesos no és una qüestió de més o menys valentia sinó de, com sempre, pura estratègia. La mateixa que ha portat les coses fins a les portes d'un nou estat. Si es planteja la declaració per la setmana vinent és perquè es creurà indispensable per marcar una posició de força avalada incontestablement diumenge passat. I si es planteja per més endavant, no és per renunciar a res sinó per oferir un nou i últim aparador a la comunitat internacional on quedarà demostrada la nul·la voluntat de l'estat espanyol de parlar de res, ni tan sols contemplar un àrbitre i acabar de sumar complicitats internacionals.

 

Es va dir que no es podria fer el 9N, es va dir que ERC i CDC mai anirien sota una mateixa llista, es va dir que la CUP mai faria president un convergent i que Artur Mas no plegaria per satisfer la CUP. El diumenge no hi havia d'haver urnes i el referèndum no s'havia de fer. Tot això havia de caure però es va assolir. Això sí, amb dificultats i corbes per arribar a l'objectiu desitjat. És per això que la calma no és cap traïció ni l'optimisme cap salt al precipici.

 
 

Comentaris