Han estat moltes les ocasions on he tingut l’oportunitat de participar en debats polítics, sigui en televisions o davant un públic. Quan hi ha hagut defensors de la unitat d’Espanya, els independentistes entenen que es generi polèmica. En canvi, si els participants són tots partidaris de la independència, es crea un clima on sembla que tothom s’hagi de passar el porró. La discrepància oberta entre nosaltres està mal vista. És aleshores quan tot agafa un to complaent i esdevé una reunió d’amics. Un aire comunitarista s’apodera de l’ambient.
Així, no és estrany que a Catalunya els actes polítics generalment s’anomenin “xerrades” que té el seu origen en el verb “xerrar”, el qual significa literalment “parlar molt i sense substància, pel sol gust de parlar, fora de propòsit”. Com que fa anys i panys que no exercim el poder hem perdut el ritual que el representa. Llavors, l’amateurisme es fa evident i no és estrany veure com els protagonistes d’un acte o debat són presentats pel seu nom de pila. La Carme, la Dolors o en Pere. Talment com al menjador de casa.
La polèmica és filla directa de la dialèctica i el seu sentit és refutar una posició o teoria més o menys generalitzada. Exercir-la fomenta la riquesa de pensament i entrena l’intel.lecte. Amb ella hi ha més on triar. Qui pot estar en contra d’un ventall més ampli d’alternatives? Però l’independentisme oficial és partidari del reduccionisme. Conscient de les seves limitacions, fa els possibles per mantenir fora de l’escenari qualsevol persona que les pugui posar en evidència. Tot i que, ben mirat, no és estrany quan veus la pobresa dialèctica dels seus màxims representants. N’hi ha que només poden ser alguna cosa si fan l'”indio” en un parlament de Madrid.
Una de les raons d’aquesta aversió a polemitzar rau en el nostre pobre domini de la pròpia llengua a causa de la colonització lingüística patida. La conseqüència és una notable manca d’expressivitat i d’eloqüència. I sense dominar aquestes dues condicions, hom mai no pot sortir victoriós en un debat. Les disputes dialèctiques que ajuden a progressar a una societat requereixen un cert to vibrant que a Catalunya el confonem amb l’autoritarisme. Hem fet del parlar apocat un símptoma de democràcia i tolerància, però manifestar passió i rotunditat en les argumentacions és vist com una cosa “poc tàctica”, gairebé com un gest totalitari.
La poca o nul.la predisposició a debatre amb majúscules també ve donada per l’associació que fem de tota controvèrsia a la desunió entre catalans. Sembla com si la unitat signifiqués acceptar i empassar-se les errades que cometen els propis sense ni piular. Qui no comparteix públicament els criteris acceptats majoritàriament, genera una tensió amb la qual no ens trobem còmodes. Preferim la placidesa d’anar repetint com a lloros les consignes que nodreixen el discurs oficial sense pensar en la buidor conceptual de totes elles.
Un moviment polític sense debats polèmics en el seu interior té tots els números per esdevenir endogàmic. Serà impossible “eixamplar la base” (tal com diu un dels eslògans processistes) si els discrepants són vistos com a enemics. Guanyar-se la voluntat de la gent passa per allunyar-se del sectarisme i demostrar que es tenen les habilitats dialèctiques i intel.lectuals per enfrontar-se i vèncer en la polèmica.
