D’aquella pols, venen aquests fangs. Si barreges hidrogen i oxigen surt inevitablement aigua. Si demanes tres reconeixements i et trobes amb 17 perquè els militars franquistes així ho demanen, et trobes amb el que està passant ara a Catalunya. És només qüestió de temps.
L’any 2012, vaig estar en la capçalera de la Diada multiduninària que va obrir aquest camí d’avui. Vaig tornar a casa convençut que començava una nova forma de fer política per la banda catalana, perquè darrere tenia un poble cansat sí, però enfervorit també. I aquesta Diada ha desbordat fins i tot aquella.
L’any 1977 només hi havia tres demandes d’autogovern. Molt clares la basca i la catalana, posada sobre la taula la gallega. Mai la de Múrcia, i mai la de Madrid, i per no saber, no tenien ni idea de què era l’autonomia, que Catalunya i Euskadi havien tingut durant la República. Galícia l’havia plebiscitat. La guerra havia impedit el seu desenvolupament.
Per això convé de tant en tant mirar enrere.
Aquesta lluita de legitimitats entre el Parlament català i l’espanyol del dimarts passat estaria solucionada si al PNB se li hagués aprovat una esmena clau que segueix sent l’inici de tot el que està passant.
L’any 1978 el nostre Grup Parlamentari a Madrid, davant el text constitucional, va expressar clarament que la sobirania residia en els diversos pobles que formaven l’Estat, però va venir l’exèrcit, la caverna, AP, UCD i el PSOE i van aprovar una redundant redacció més semblant a una piràmide egípcia que a un article constitucional i es va tallar en pedra el següent:
Article 1.2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat.
Article 2.- La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.
Com es veu, es van ocupar molt bé de tancar qualsevol petit forat que posés en qüestió que a la Península Ibèrica, després de la separació de Portugal, només quedés l’Espanya Una, i Gran de Franco. En això, com deia Pla, “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Cap d’ells havia llegit el llibre de Manuel de Irujo, qui amb l’exprimer ministre portuguès Cortesao i els polítics exiliats, el gallec Castelao i els catalans Pi i Suñer i Batista i Roca van escriure l’interessant llibre “La Comunitat Ibèrica de Nacions”. Era la versió Galeuzka ampliada, que també va voler ser la Declaració de Barcelona dels anys noranta amb CiU i un Bloc gallec que llavors donava suport a aquella iniciativa. Propostes realistes, assenyades, intel·ligents, possibles, convivenciales i respectant la identitat.
I què va fer el PNB en la discussió constitucional?
L’esmena de Francisco Letamendía (Euskadiko Ezkerra), que proposava la supressió del terme “Espanya” pel “d’Estat espanyol”, en el paràgraf primer de l’article 1, no va poder prosperar en votar tots els membres de .a comissió -excepte Arzalluz, que es va abstenir- en contra. Ortzi va basar la defensa de l’esmena número 64 en la idea que Espanya està constituïda per diverses nacions i que, en el cas concret d’Euskadi, el poble basc cavalca entre dos Estats.
En l’explicació de vot, el diputat Arzalluz va matisar que entre l’expressió “Estat espanyol” i “Espanya es constitueix en un Estat” no trobava diferències fonamentals. “No considero incorrecta l’exposició de Letamendía i, per això, m’he abstingut en la votació”.
Respecte al paràgraf segon del mateix article, Letamendía es va adherir a l’esmena proposada pel PNB que indicava que “els poders de tots els òrgans de l’Estat emanen dels pobles que el conformen, en els quals resideix la sobirania”, explicant que la redacció de l’esmena suposava la defensa de les relacions conjuntes entre els pobles de l’Estat.
En el torn d’explicació de vot, Arzalluz va assenyalar que entenia l’estructura de l’Estat o del Regne, des de la seva pròpia formació històrica, i “tal com nosaltres ho hem contemplat dins d’aquest Estat, en el sentit que els pobles amb sobirania fan una cessió de part d’aquesta sobirania, tota la indispensable, per estructurar-nos amb altres pobles als quals considerem així mateix sobirans, formant una estructura política superior en bé de tots, amb respecte i en solidaritat de tots. Entenc que el que caldria analitzar és quins són els diferents continguts de la paraula unitat, que poden ser equívocs, i per descomptat ratificar que la nostra concepció de l’Estat o del Regne respon, no al sentit d’una sobirania estatal que pot ser descentralitzada administrativament o políticament cedint poders l’Estat, sinó exactament en el procés invers: L’estructuració superior es forma a partir d’una sobirania originària que cedeix una part de la seva sobirania per conformar aquesta estructura superior”. D’a baix a dalt.
No es va voler admetre aquesta esmena, i ara tenim tot un enfrontament de legitimitats entre Catalunya i Espanya que s’hagués solucionat amb la nostra iniciativa. Curiosament ara ens diu Pedro Sánchez que l’Estat és plurinacional i Susana Díaz, com no podia ser de cap altra manera, diu que Andalusia és com Euskadi, Galícia i Catalunya. Semblaria que no es conformen amb la seva identitat espanyola.
A més, l’any 1978, Fraga amb la seva AP, va qüestionar tot el Capítol VIII perquè s’havia introduït l’indigne i tòxic per a Espanya, concepte de “nacionalitats” quan només existeix una Nació, l’espanyola. Gabriel Cisneros, un antic falangista i ponent constitucional es va atrevir a descriure gràficament de què es tractava: i la frivolitat que va donar motiu a la divisió d’Espanya en 17 autonomies.
Cisneros deia que quan es va respondre la pregunta de “què fem amb Catalunya i el País Basc?” ell va tenir la genial idea i va preguntar: “Sabeu com es controla en els ‘sanfermines’ als toros braus? Envoltant-los de cabestres. Doncs fem això”. Aquells genis de l’espanyolitat van fer nacionalitat a tot quisqui, toros amb cabestres, i Felipe González, per anar contra Suárez, va convertir el referèndum andalús autonòmic, la quinta essència de l’espanyol, en una nacionalitat, quan la vigília li havia dit a Arzalluz que Andalusia, es conformava amb una Mancomunitat de Diputacions perquè Còrdova, no podia ni veure a Sevilla i Huelva no sabia on quedava Almeria.
I és que a més no es va educar a la població. Veníem d’una dictadura totalitària, una utopia nacional forjada per aquells generals que es deien a si mateixos “nacionalistes”. I no eren nacionalistes bascos i catalans precisament. Va ser la versió més rància del nacionalisme espanyol que va realitzar el somni d’una Espanya homogènia i centralitzada. I aquesta idea segueix viva en la política espanyola, als Parlaments i en els mitjans de comunicació. Lògicament el que està passant a Catalunya atempta contra aquesta ideologia integrista que pretén l’Estat nació homogeni, de l’Espanya Una. El Frankestein que ells solets van muntar, és molt difícil de desmuntar ja que es juga amb el greuge comparatiu i el discurs d’anar contra “els privilegiats”, però alguna cosa han de fer perquè Espanya així se’ls hi escapa de les mans per imposar-nos un sol relat històric i un Estat castellà basat en la Reconquesta.
Els militars sobretot, però la pusil·lànimitat del centre dreta espanyol i del PSOE han donat aquest resultat que és evident té altres components, però és bo recordar que si fa 39 anys ens haguessin fet cas als nacionalistes bascos i catalans, ara la història seria una altra. I que això només se soluciona tornant a aquestes propostes.
