En el ple del Parlament per a la commemoració del 30è aniversari de la seva recuperació va planar una certa preocupació –compartida per tots els partits- per la desafecció política dels ciutadans. La desafecció no és un símptoma nou, ve de lluny, i la preocupació compartida, tampoc. La malaltia va néixer amb o en el debat del nou Estatut i no hem cessat d’alimentar-lo tots aquest dies. El problema està en establir un diagnòstic compartit i un remei comú.
La desafecció és cap a la política o cap els polítics? La majoria dels ciutadans saben (encara que no quedi reconèixer-ho en públic) que la política és una part consubstancial a la nostra societat, que és imprescindible, que és necessària i que és útil. Es podria dir, fins i tot, que la majoria dels ciutadans no abominen la política, sinó més aviat qui gestiona la cosa. És el mateix que la gent que sense deixar de creure en Déu, en canvi sí ha acabat per distanciar-se de l’Església coma referent moral. Tant és així, que els polítics, els nostres representants, el que conformen una re-presentació de la comunitat que som, també estan deixant de ser un referent per a nosaltres com a individus i com a societat.
Els nostres polítics perceben això. No només en l’opinió publicada (sospita constant), sinó en l’opinió pública (pèrdua de confiança) i en les conteses electorals (abstenció). La legislatura que ja acaba ha estat trufada d’intents per reduir el fossar entre polítics i ciutadans. La llei electoral ha estat presentada com un possible remei. També la de vegueries. I és coneguda, la preocupació del President del Parlament, Ernest Benach, per fomentar un debat per a la regeneració de al política aprofitant l’oportunitat que obren les tecnologies 2.0.
Però aquest debat en un context de baralla electoral no és possible. Hi ha temes que cal treure de l’habitació principal i tractar-los en petit comitè al recambró del costat per aconseguir dues coses. Primer, les noves regles del joc (llei electoral, vegueries, etc.) i, segon, un pacte molt més profund per canviar actituds i pràctiques. Perquè no n’hi ha prou en crear nous canals de comunicació, de control, de seguiment, de rendiment de comptes, etc. sinó que també és necessari un acord sobre el seu ús honest, responsiu, transparent…
Els pactes per al canvi d’actituds i de les pràctiques que se’n deriven han de ser amplis i compartits. Sense aquest requisit bàsic i en origen, no hi ha res a fer. Les tecnologies 2.0 ens obren una oportunitat per facilitar la participació ciutadana (un altre element que es dóna per descomptat però que ningú vol reconèixer que és d’allò més esquifida), però no són una panacea. No estan lliures de males pràctiques. Darrere d’elles, com en els canals de participació tradicionals, hi ha persones. Són persones.
La política són persones, són relacions personals. Qui gestiona aquest espai és qui crea la legitimitat, qui genera adhesió, qui fomenta les condicions idònies per influir, per canviar. Qui gaudeix i qui participa d’aquest espai també. La política 2.0 permet seguir el polític sense xocar amb la gàbia de les organitzacions partidàries en la que està atrapat i, a la vegada, influir en ell. Obre la possibilitat d’establir una relació bilateral que dóna més autenticitat al diàleg i a la participació, sense intermediaris, sense massa cuina.
De fet, les poques experiències de política 2.0 posades en marxa fins a la data d’avui ens mostren el camí a seguir per les lleis i normes noves que es volen establir per regenerar la nostra democràcia: proximitat, accés directe, transparència, honestedat, accountability. No són coses noves, només són coses perdudes.
