No us refieu dels homes i molt menys el 8 de març

"Si no fas feminisme dur, et fan masclisme i et carden (amb perdó)."

L'any 411 abans de la nostra era, un tal Aristòfanes, dramaturg i ciutadà d'Atenes, va estrenar una obra teatral que porta per títol «Lisístrata». La comèdia anava d'una vaga de sexe que protagonitzaven les dones d'Atenes i d'Esparta per acabar amb les guerres entre les dues grans potències de la Grècia de l'època. No és una obra ni pacifista ni feminista, tot i que pot semblar-ho, però té la virtut de ser la primera i gairebé l'única estrambòtica fantasia en la qual les dones assalten el poder (detall masclista, de fa vint-i-cinc segles: aprofitant el que tenen entre les cames) i fan passar els homes pel tub. Devien riure molt, els atenesos de l'època, però al final tot tornava a la normalitat: Atenes i Esparta feien les paus quan els homes es van atipar de viure en estat permanent de trempera frustrada i el patriarcat va continuar sense grans canvis, ja que no es tractava de res més que de deixar de fer l'imbècil amb una guerra que els arruïnaria a tots.

 

Que se sàpiga, no hi ha hagut gaires vagues de sexe, a la història. A la Viquipèdia en surten unes quantes, força exòtiques. Totes les vagues col·lectives funcionen, si es fan seriosament i s'assumeixen pèrdues, drames i sacrificis, però no acostumen a funcionar les vagues d'un a un, individual. Siguin de sexe o de treball, si estàs tu cara a cara amb el que mana o paga, i ets més feble i estàs sol, el 99% de les vegades tens la derrota assegurada.

 

El concepte de vaga de sexe, a càrrec de les dones, fa fins i tot una certa ferum masclista, si ens posem delicats... Però fer política a partir del sexe (diguem-ne gènere, vinga, que queda més professional i al final ja no sabem què significa) no és cap bestiesa. Ara que estem en els dies tenyits del violeta del 8 de març, amb un exèrcit de polítics i polítiques llançats a la recerca i captura de votants, les dones han esdevingut un «públic diana»: òndia, sembla que n'hi ha moltes, quin descobriment, i poden decantar els resultats electorals... Carn de canó, vaja.

 

L'endemà mateix de les eleccions les deixaran tirades, com passa en tants altres casos. Però és obvi que si fas quatre números i descobreixes que són la meitat de la població, arribes a la conclusió que val la pena intentar conquerir el seu vot i prometre una certa dosi de feminisme progressista (ull, sense excessos), patriarcal o liberal, que té la seva conya. En l'era de les «fake news» i el màrqueting més barrut, la paraula «feminisme» ho aguanta tot.

 

Jo, si fos d'elles, no me'n refiaria gens dels homes que dominen el 99% del sistema polític i econòmic, però no hi ha perill...

 

Abans es deia això a la majoria de nenes, noies i dones: vés amb compte amb els homes i tanca les cames. Eren altres temps, més primitius. Però no era un mal consell, si n'agafem l'essència: si ets dona, vigila amb els homes, fins i tot amb alguns d'entre els millors, que et prometran la igualtat i et trobaràs amb quatre cosetes simbòliques per passar l'estona i no fer massa trencadissa.

 

 

No he entès mai com el feminisme no s'ha convertit en partit feminista, ni que només sigui temporalment. Bé, sí que ho entenc, però és una bestiesa no fer-ho. El mateix podem dir dels ecologistes o dels catalans o de tants altres col·lectius: quan no saps unir-te, estàs mort. O morta. En el millor dels casos, t'endolciran la derrota amb alguns caramels. Deixant de banda un 20 o un 30% de dones masclistes, estúpides o indiferents, un partit feminista (que òbviament no interessa a cap partit masclista, ja que en són gairebé tots) podria tenir un 70% del vot femení i ser imbatible. Segurament no duraria: en el pitjor dels casos, amb quatre, sis o vuit anys, n'hi hauria prou per capgirar-ho tot i forçar canvis en profunditat.

 

Però clar, les dones pertanyen al gènere humà, com els homes, com els proletaris (nous i vells) o com els catalans. El mateix es pot dir dels desnonats, precaris, les quelis, els ubers, els taxistes, els aturats i altres col·lectius damnificats per la vida: no hi ha cap mena de risc, mai no se'ls acudirà fer un partit o una plataforma política o un grup de pressió ben travat. El sistema sap aquestes coses. Dos milions i escaig de catalans al darrere d'una llista electoral serien un maldecap important. Tranquil, Estat, no pateixis: tampoc no hi ha cap perill. Com no cal témer cap plataforma política amb tres milions de dones catalanes o amb vint milions de dones espanyoles. Escombrarien, segur. Però no ho volen saber.

 

Desenganyeu-vos. Fins que no aconseguiu fer un partit només de dones i tingueu un munt de diputades als parlaments, no us en sortireu. Fent manis i actes simbòlics no fareu res. Ni tan sols amb vagues de sexe. Més endavant podem fer partits transversals i igualitaris i el que es vulgui, però per canviar de veritat les coses cal deixar-se d'ingenuïtats, rotllos patafísics, autoajudes, protestes simbòliques i mandangues. En diuen política, que és un joc de poder, dur i cru, que té la capacitat de canviar les lleis i fins i tot els jutges: si no hi jugues, perds segur.

 

Si no fas política, te la fan, que deia Joan Fuster. Si no fas feminisme, et fan masclisme. O et carden, que no queda tan elegant, però és molt més descriptiu. Lisístrata, mig de broma, mig seriosament, cap al 411 AEC, va entendre perfectament de què anava la cosa...

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?