Les enquestes ben fetes són frames, fotogrames, fotos fixes d’un moment determinat i d’un estat d’ànim. És la imatge que queda congelada quan premem el botó de pausa del DVD o del youtube i que ens permet apreciar els detalls d’aquell precís moment. Això és, precisament, el que reflecteixen les dues darreres enquestes publicades pels diaris La Vanguardia i El Periódico, realitzades els dies previs i posteriors a la nevada del 8 de març que va col·lapsar Catalunya, i que atorguen a CiU una àmplia majoria parlamentària per poder governar. Els dos treballs demoscòpics expressen el malestar de la ciutadania amb la gestió del govern català (PSC, Esquerra i ICV) d’un fenomen previst i anunciat. Els resultats mostren la lògica, raonable i continguda indignació d’una ciutadania que no es pot enorgullir de la imprevisió i la poca reacció de les seves autoritats davant una situació de crisi.
Però les fotos fixes, els frames, els fotogrames no són ni tot l’àlbum ni tot el vídeo, només són una part. Per tant, seria intel·ligent que tots els actors reflectits a les enquestes –els que guanyarien i els que no—relativitzessin les dades. No hi ha res fet.
És veritat, però, que el vídeo de l’estat d’opinió dels catalans –l’àlbum de fotos—sí que ens pot donar una idea de per on poden anar les coses. La suma de totes les enquestes que s’han publicats en els darrers temps (excloent les dues darreres) marca una tendència que indica que la confiança en els Montilla, Carod-Rovira i Saura –és a dir, del tripartit—està en retirada; la seva credibilitat qüestionada i les opcions electorals afeblides. És un degoteig lent però constant fonamentat en la tòpica aureola de bona gestió que sempre havia envoltat les anomenades esquerres capitanejades pels socialistes catalans. Després de dues legislatures de governs tripartits (2003/06 amb Maragall de president; 2006/10 amb Montilla) els apologetes dels fets i no paraules i de les mans netes, no ho tenen tant fàcil per poder presumir ni d’una cosa ni de l’altre. Sempre havíem sentit dir que les anomenades esquerres…
–…gestionen millor. La gestió és una tasca complicada per tots els governs. Com a mínim, es pot dir que el tripartit no ha gestionat millor que CiU. Exemples en sobren: el caos de rodalies, l’arribada de l’AVE a Barcelona (amb el conseqüent retard), l’ensorrament del Carmel, l’incendi d’Horta de Sant Joan, la sequera, la nevada del 8 de març…
–…garanteixen millor la llibertat d’opinió i d’informació. Només cal recordar les pressions –i alguna velada amenaça– exercides contra el periodista Jordi Barbeta des del Palau de la Generalitat, o l’intent del llavors Secretari de Comunicació del govern català, Enric Marín, perquè els periodistes no poguessin informar sobre l’ensorrament del Carmel per posar en quarantena aquesta afirmació.
–…controlen millor el diner públic. Els informes encarregats pel govern tripartit sobre temes de transcendència vital (per exemple, com s’havien d’orientar els mobles del despatx del conseller Saura) on s’han gastat milers d’euros o les aportacions milionàries al Palau de la Música no són una gran carta de presentació.
–…no exerceixen el nepotisme. Només cal repassar el llistat de familiars (no només Apel•les Carod) dels líders del tripartit que han entrat a la Generalitat en aquest període per poder mantenir o no aquesta afirmació.
–…si governen aquí i allà Catalunya en sortirà beneficiada. Encara no s’ha pogut demostrar que amb el PSC presidint la Generalitat i el PSOE a la Moncloa el país tingui l’Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de setembre, ni millors inversions, ni un aeroport gestionat des de Catalunya, ni un finançament just, ni un reconeixement explícit del deute històric… ni uns diputats a Madrid (25 del PSC) que votin al Congrés el mateix que voten al Parlament…
Insisteixo, cal reconèixer que gestionar no és fàcil i que no sempre es pot fer tot, i menys tot alhora. Però fins el 2003 les grans declaracions provinents de l’entorn anomenat d’esquerres indicaven que serien capaços de gestionar millor els recursos públics, garantint més llibertat d’informació i d’opinió, més sensibilitat per les qüestions socials, menys nepotisme… i, sobretot, una manera diferent de governar. Les eleccions del novembre referendaran si aquelles bones intencions, si aquelles paraules han quedat reflectides amb els fets. La tendència de les enquestes no sembla que vagi en aquest direcció. Però el partit encara s’ha de jugar.
