L’Estat ha tirat mà dura contra el referèndum i el desembarcament policial d’aquests dies és una mostra del que vindrà. Una escalda infame de retallades de llibertats —d’expressió, reunió i informació— ha solapat una notícia rere l’altra. Ha estat tal la llarga llista de despropòsits que s’han succeït, dia sí, dia també, que quan estàvem posant-nos el cap per la primera bestiesa, una altra de més grossa ja ens havia fet deixar de banda l’animalada anterior.
L’últim episodi d’aquest panorama d’involució democràtica i de retallada de drets que cada dia va en augment, ha estat l’ofensiva de l’Estat per intentar prendre el control dels Mossos d’Esquadra. El conseller Forn i el major Trapero han respost en la mateixa direcció dient que no acceptaran aquesta presa de control. Veurem doncs, durant les properes hores, com se succeeixen les reaccions i com es concreta aquesta negativa.
No obstant, convé aturar-se un moment i mirar un instant pel retrovisor. Cal posar el focus en un fet que, tenint en compte els esdeveniments de gran transcendència que estan passant al país, va passar quasi desapercebut fa només dos dies. Divendres al vespre, una concentració ultradretana va reunir mig miler d’activistes davant de la seu nacional de l’ANC a Barcelona. Durant l’acte, diversos periodistes —entre els quals un servidor— vàrem ser diana de la ira feixista pel simple motiu d’intentar fer la nostra feina. La passivitat de qui dirigia els antiavalots de l’operatiu en advertir-lo d’aquelles amenaces, va ser el primer plat del que passaria més tard. Un cop la marxa es va finalitzar davant de l’ANC, els concentrats van dirigir-se en manifestació cap a la caserna de la Guàrdia Civil de Gràcia per agrair-los el seu paper repressor. Durant el trajecte les amenaces i coaccions a periodistes van seguir, però també a famílies amb criatures, vianants, conductors i a qualsevol persona que s’atrevia a qüestionar la seva actitud intolerant i violenta. Al final del trajecte un noi va rebre una doble agressió per part de dos ultradretans sense que la pírrica presència d’antiavalots fes res per evitar-ho.
Afortunadament la força de l’extrema dreta a la Catalunya de l’any 2017, no té res a veure amb la de fa quatre dècades quan campava amb absoluta impunitat. Però que siguin pocs i plens de caspa, no els fa pas menys perillosos. És precisament aquest moment històric —amb una Catalunya a punt d’emprendre el vol— que la ultradreta hispànica posarà tota la carn a la graella, encara que sigui poca i agre, per evitar el trencament de l’Estat. Si hi ha un sol factor cohesionador de tot el fracturat panorama de l’extrema dreta espanyola, aquest és, precisament, garantir per damunt de qualsevol altra cosa i per tots els mitjans, la sagrada unitat d’Espanya. Analitzar aquest sector polític és indispensable en un moment com l’actual, per poder preveure i tenir present, que se senten forts, estan excitats i aniran a per totes. Subestimar el seu odi ens pot sortir molt car. Seguim, sense por, però sempre amb un ull mirant pel retrovisor.
