No tot són flors i violes

"A Madrid se senten veus indignades que troben intolerable l'eslògan "Espanya ens roba" i sostenen que la solidaritat ha de ser unidireccional, il·limitada i perpètua"

En aquest país en que ens ha tocat viure, hi passen coses realment estupefaents. Per exemple, que, amb motiu de la presència a Catalunya d'una màssica representació del PP, aquests dies s'hagin adoptat plantejaments radicals, intransigents i tancats al diàleg amb el senzill argument de que "lo que no puede ser, no puede ser i, ademàs, es impossible". L'únic matís de diàleg podria ser inacceptable, inadmissible, il•legal, insolidari o immoral o qualsevol expressió evocadora d'aquell pagès que caminava per la via i, en sentir el xiulet d'una locomotora que venia de cara, repetia allò del "chufla, chufla, que como no te apartes, tú...".

Tot un projecte de convivència en un Estat que figurava que havia de ser autonòmic i respectuós, per precepte constitucional, amb les competències exclusives respectives, però que a l'hora de la veritat consisteix en el ranci centralisme de sempre via Tribunal o via asfixia financera premeditada. Ho ha insinuat la Secretaria General Cospedal en referir-se als qui volen obtenir drets a cop de matxet. Una frase reveladora de mentalitats de concursos de bellesa a l'estil Mix Albacete i evocadora de la confusió de pair discos de guaracha socialista cubana de Carlos Puebla amb bandera i matxet de la Cuba Mambisa. En realitat, amb el símbol de la lluita per l'emancipació, es lluitava contra el colonialisme i contra un invent que Espanya va aportar al món i que el General Weylar va dur a la pràctica a la Cuba del 1898 i que era el camp de concentració, utilitzat també després contra els republicans espanyols perseguits entre 1939 i 1945 amb els perfeccionaments introduïts per l'Alemanya nazi. Són coincidències, però també van florir a Espanya unes aportacions tan destacades com la Inquisició o "l'heroica tècnica "del bombardeig aeri de població civil (dones i nens) indefensa que es va estrenar a Barcelona durant la guerra civil.

És, doncs, en aquest clima tant poc propici al diàleg que es planteja el Memorial de Greuges actual. A Madrid se senten veus indignades que troben intolerable l'eslògan "Espanya ens roba" i sostenen que la solidaritat ha de ser unidireccional, il•limitada i perpètua. I és que, en el fons, saben que no hi ha res més revolucionari que la veritat i que, en aquest sentit, el procés autonòmic és una auditoria permanent que s'expressa en termes d'espoli fiscal. Per tant, quan Rajoy ha dit solemnement que té un pla per a combatre el sobiranisme català, encara no hi ha indicis de com té pensat de desactivar un sentiment col·lectiu que es perfila com a probablement majoritari. Potser és per això que el primer protagonista que ha sortit a la palestra, segurament com a voluntari, és el ministre d'hisenda Montoro. I el remei que proposa, com un Sherlock Holmes que presenta la solució amb la clàssica introducció de "l'elemental, estimat Watson". I, a continuació, explica que davant la situació creada el que cal no és limitar o rectificar els eventuals abusos, sinó suprimir la publicació de les balances fiscals que, per cert, passen anys sense aparèixer i no s'elaboren amb rigor ni amb una metodologia mútuament acceptada. Algú s'ha preguntat, posem per cas, per quin motiu Endesa, que té un 45% dels seus clients a Catalunya i zero a Madrid, nogensmenys, pagui els tributs a la lideressa Aguirre o a l'actual titular (Jiménez) de la Comunitat madrilenya? Doncs pensin si és veritat que els territoris no paguen impostos, atès que només paguen les persones. Sobre aquesta deslleial i obscurantista maniobra, és molt interessant l'opinió de l'il·lustre economista menorquí, López Casanovas. Diu, en efecte, que no es poden equiparar els comptes regionals a les balances fiscals i que una barbaritat d'aquesta envergadura només es podria tolerar en boca d'un polític ignorant però no es pot tolerar, en canvi, a algú que figura que es catedràtic d'hisenda pública. De fet, el que es pretén és partir de la hipòtesi d'una inexistent macroadministració central que faci transferències o cessions de tributs a les autonomies. L'objectiu és una sobirania fiscal central exclusiva i excloent, ocultar el que es fa amb els recursos i sostraure i dissimular allò que fa el govern central al necessari escrutini i control del tracte discriminatori que, de manera transparent, s'ha de presentar per a cada territori.

Després del mal tracte relatiu que els peatges signifiquen com a cost logístic diferencial que perjudica a Catalunya (el moviment dels productes supera el cost de la ma d'obra de fabricació), la falta d'un autèntic corredor de la Mediterrània, les tarifes elèctriques més altes de la UE que ja són el doble de les vigents als EUA, fan perillar les inversions de la BASF a Tarragona o la Ford d'Almussafes i dificulten l'èxit d'un consumidor d'energia tant gran com la siderúrgia de Castellbisbal. Tanmateix, l'economia catalana funciona millor que la de la resta de l'Estat i Montoro ha trobat un minuts per a fer un elogi; tots els símptomes de possible recuperació es fan palesos a Catalunya. I es diu, per exemple, que ja són ganes de mil·limetrar alguna millora que aquest aparent miracle estadístic de mínima creació neta de llocs de treball mentre s'aporten dades de reducció de la població activa es produeix gràcies al dinamisme exportador i turístic de Catalunya. No hi fa res que les autopistes portin 7 anys de pèrdua de transit (-33%) des del 2006 degut a unes tarifes de peatges excessivament elevades i que la gent ja no pot pagar ara els peatges a l'ombra que paguem com a contribuents encara que no tinguin cotxe. Vigilin, doncs, a veure que passarà amb l'empresa estatal d'autopistes (una patronal a punt de fusionar-se amb el SEOPAN d'obres Públiques) i qui acabarà pagant les pèrdues d'aquesta moderna versió dels saltejadors de camins, sobretot fluvials, que feien de "robber barayo" en el curs del Rhin. S'admeten apostes sobre les previsibles víctimes de sempre degut a que els demés no paguen perquè allà no es costum. Iberia i Barajas són el gran fracàs de la macro terminal (més de 6.000 milions d'euros) d'inversió i la pèrdua de passatgers de Barajas amb metro i autopistes, en plural, gratuïtes, mentre que el Prat, tot i tenir el govern central en contra, segueix creixent. Mentre alguns sospiren pel neocolonialisme a l'Amèrica Llatina, a Barcelona els estrangers han pres posicions sense ajuts i malgrat els obstacles que han estat la línia d'AENA. Als directius que enguany només han inaugurat una botiga a la terminal de Barcelona (aquesta sí, barata, com ara 7 vegades menys de cost). També s'ha fet alguna obra per a un camp de golf (!). No s'han adonat que si es calcula el lloc més cèntric d'allà on es concentra el 80% de la població mundial, els sortiran els aeroports dels Emirats Àrabs Units de Qatar que ja estan connectats amb Barcelona.

Aquí estàvem, doncs, pendents de si FCC, amb Bill Gates i Soros com a minoritaris, s'emportarien algun contracte de infraestructures i de si SACYR podia continuar l'obra del Canal de Panamà (curiosament cada país centreamericà excepte Costa Rica està construint el seu canal), ha esclatat el problema del peso argentí. En uns moments en que els EUA no acaben d'aixecar una mica el vol i en que la Xina s'ha ralentitzat, ara resulta que l'Argentina, amb els seus problemes, ha afectat les monedes de països emergents, com ara per exemple Turquia, Brasil, Sudàfrica i d'altres. En aquestes països, s'han produït vendes massives d'actius d'alt risc a fi de refugiar-se al mercat de bons. Les rèpliques han arribat fins i tot al DAX alemany que ha caigut un 2,4%. A Buenos Aires han optat per flexibilitzar una mica les compres de dòlars amb els estalvis gravats amb uns impostos més reduïts. Al carrer, però, hi ha indignació perquè tothom veu una gran improvisació que encara pot empitjorar les coses. El ruble rus i la rúpia índia també han notat algunes tensions, mentre el peso ha deixat en 15,6% durant la setmana; amb una inflació del 25%. Queda doncs per veure que passarà ara amb l'acord del YPF, PEMEX i REPSOL que Fainé (Caixa) va negociar i que estava pendent de perfeccionar-se amb el pagament de la indemnització prevista per la nacionalització. Com pot repercutir en la posició de Brufau i la revalorització que millorava la posició de SACYR. Doncs, "Suite, au prochain numèro". I que algú reparteixi sort. Que farà falta.

 
 

Comentaris