No tens vergonya (ni perdó)

"M'agrada pensar que aquesta vegada guanyaran els bons i prevaldrà la determinació de les persones"

En la cursa folla per dir-la més grossa a la recerca del gran titular i de l'aplaudiment arnat de les cavernes més fosques, t'has empescat una declaració sòrdida i indecent: trobes que t'amenaça Terra Lliure i l'ANC. I ho dius amb un mig somriure, bavejant la mentida.

I quan ho has dit he pensat en el Jordi i en la Mònica que amb més de vuitanta anys van fer de voluntaris a la Via; i he pensat en la petita Nora que va passar un altre matí amb l'estelada a l'esquena perquè els pares van dir que tocava assemblea a Tarragona; i en la Núria que no podrà veure la fi d'aquesta història però va poder viure l'esclat de l'ANC i va somriure contenta pensant en els avis enterrats a Mèxic que li van ensenyar català amb accent del DF; i recordar la Montse que no es volia moure de la vila però va acabar viatjant cent quilòmetres llargs ‘per assegurar la cosa'; i vaig remirar la foto que em va enviar el Klaus d'aquell passadís d'hospital amb malalts que havien canviat el blanc pel groc per fer una via irregular tan ferma i a l'hora tan fràgil.

I em va semblar que has perdut el nord, que no només has travessat totes les línies roges sinó que ja rodoles precipici avall.

En aquest país sorprenent hi passen fenòmens magnífics. Com la mateixa Renaixença, que no tenia cap raó objectiva perquè es produís i va aparèixer: renéixer. O l'Assemblea de Catalunya, tan simple, tan sincera i tan tossuda. Després va ser el torn de la PDD i avui es diu Assemblea Nacional Catalana.

Potser et fa ràbia perquè només l'entendries a partir de diners abocats d'amagat, de conxorxes estranyes i d'intrigues criminals. Així deuen ser les coses en el teu món. I per això no pots entendre que és només la suma del Jordi, l'àvia Mònica, la petita Nora, la Núria, la Montse, en Klaus... Són tossuts, són tan ferms, tenen un somriure tan ample i una determinació tan immensa que en el fons ets conscient que no tindràs mai prou força per esborrar-los o fer-los callar.

Ara t'has empescat aquesta declaració, aquesta barreja indecent, i vols que hi plani l'ombra del dubte pensant que un decret o una llei els podria vèncer. Per això et dic que no tens vergonya ni perdó.

M'agrada pensar que aquesta vegada guanyaran els bons i prevaldrà la determinació de les persones. I encara m'agrada més pensar que no només no marxaràs sinó que els demanaràs perdó i els donaràs les gràcies pel país magnífic que hauran sabut imaginar-se i construir. Per tu. Per mi. Pels meus fills. I pels teus.

 
 

Comentaris