No surrender

"Vam fer una promesa que vam jurar recordar sempre: que no faríem cap pas enrere, que no ens rendiríem"

Va quedant enrere la Diada del 2019... Si la llegim en clau partidista, un desastre, per variar. Però hi ha més lectures possibles. I tot un món més enllà del partidisme. Però també hi ha cançons, com aquella del «boss»... Vam fer una promesa que vam jurar recordar sempre: que no faríem cap pas enrere, que no ens rendiríem... «No surrender», del Bruce, en versió lliure.

És l’únic que ens uneix. Que no ens rendirem.

Ho tornarem a fer? Què, exactament? Alguns pensem que, si ha de ser com al 2017, millor que ho deixem estar. Però, com que tampoc no es tracta de torturar-nos ni de trobar plaer masoquista en furgar en les ferides obertes, també pensem que sense el 2017 no hauríem fet mai un pas de gegants cap al 2029, que és quan l’estrafolari i visionari savi Alexandre Deulofeu, el matemàtic de la història, va fixar el col·lapse de l’imperi espanyol...

Tenim una muntanya de retrets i frustracions, de misèries partidistes, d’egoïsmes, de tacticismes. Tenim màrtirs autoproclamats, gent que es van passar de llestos, presos, exiliats, represaliats, embargats, arruïnats... Tenim una política que no va enlloc, un neoautonomisme disfressat de sobiranisme... Tenim partits i entitats que ja sabem que no serviran quan arribi el moment. Tenim un país a la deriva, ens agradi o no reconèixer-ho, i uns poders espanyols que, ara per ara, estan guanyant aquesta part de la partida. Tenim emocions contraposades, esverades, deprimides, frustrades...

I no sabem, en absolut, què toca fer ara.

Potser estar-nos quiets i pensar? Ja podria ser. Apedregar-nos els uns als altres? Acusar-nos de traïdors, de tebis, de tacticistes, de cagats? Plorar quan arribem a casa i veiem la magnitud de la tragèdia que no volem reconèixer? Intentar treure profit del naufragi d’aquell vaixell que anava cap a Ítaca i ha acabat embarrancat

Sí. Però també tenim, en un país tan amant de les cançons i els himnes patriòtics, el Bruce, poc amic de versets ensucrats per excitar-nos i passar l’estona fins que anem cap a casa.

«No surrender». No ens rendirem, no farem un pas enrere, signifiqui això el que signifiqui.

Cert: tampoc no sabem com ni quan farem un pas endavant, ni a quin preu. Hi ha lliçons, duríssimes, que cal aprendre: o som més i ho fem d’una altra manera o no ens en sortirem. Això vol dir moltes coses, la majoria difícils de païr. Fer un nou país és exactament això: un exercici de realisme molt cru i fer política de veritat. Potser encara no estem preparats, però encara som dos milions i escaig. Amb tot el que ha passat, no és poc.

Ja ningú no s’enganya sobre les sentències que estan escrites, sobre la impossibilitat del diàleg amb els poders espanyols, sobre les impossibles simpaties europees i internacionals...

 

Si ho hem de fer, si ho sabem fer, ho haurem de fer sols. I això implica fer-ho cap endins, ser més, arribar a pactes que no seran fàcils, construir majories que comportaran renúncies... I un dia, sí, dir prou i fer un pas endavant, molt diferent de l’assaig frustrat del 2017. Però abans hem de ser més. Més. Clar i català: més.

«No surrender», vaja. Sense retirada, sense rendició, sumant. I pagant el preu de sumar, que és com es fan les coses.

Hi ha gent que sumaria, però cal sumar-la. I això, romanticismes a part, es fa a través de la política, d’una política que a Catalunya ara mateix és impossible. Dit d’una altra manera, molt planera: o arribem al 60-70% o no ens en sortirem. Tenim una dècada al davant, segons Deulofeu. Els altres s’estan equivocant, sens dubte. Cometen errors clamorosos, que no aprofitem. La qüestió és no equivocar-nos nosaltres, de Diada en Diada, de procés en procés, cap al desastre final. 

Les lliçons del 1714, en un món absolutament diferent, són absolutament vàlides. Cal que les sapiguem llegir, aprofitant les oportunitats que tenim, que no són poques. Però si no...

 

Comentaris