Els pobles colonitzats acostumen a no veure-hi més enllà del seu nas, segurament perquè el primer que haurien de fer és acceptar és la seva veritable condició. Prefereixen mirar cap a una altra banda i definir-se amb eufemismes com “nació sense estat”. Els sembla que així resten dramatisme a la seva situació. Aquest és, malauradament, el cas de Catalunya.
Per la seva banda, l’ocupant acredita una llarga experiència en annexionar territoris per la força de les armes. Fins i tot li ha arribat a donar categoria artística i acadèmica. Així, l’any 1873 es va publicar “Principios generales del arte de la colonización” de Joaquín Maldonado Macanaz, que servia de llibre de text per als futurs funcionaris del cos d’administració civil que es formaven a la Universitat Central de Madrid i que enviaven a qualsevol racó del seu tronat “imperio”. D’una gent que de la colonització en vol fer un “art” en podem imaginar quin és el seu pensament polític.
Els catalans preferim ignorar aquestes coses i mirar el conflicte amb Espanya dins d’uns paràmetres purament institucionals, administratius o de partits. Però no és així. La trista i dramàtica veritat és que som una nació políticament sotmesa, econòmicament espoliada de forma sistemàtica i amb una substitució cultural i lingüística progressiva. Tenim, en definitiva, totes les condicions d’una colònia.
Naturalment, si som una colònia haurà d’existir qui actuï amb l’ànim del colonitzador. No hi ha una cosa sense l’altra. On són, doncs, els qui actuen amb aquesta voluntat? Molt fàcil. Conviuen amb nosaltres i possiblement també és el veí del pis del costat que té la “rojigualda” penjada al balcó. Són aquells que justifiquen els principis colonials que acabo d’apuntar. Ara bé, nosaltres preferim anomenar-los “unionistes” perquè així no es fa tan evident que som un país ocupat. Ens plau creure que els espanyols de casa volen la unitat d’Espanya i no pas la destrucció de la personalitat de la nostra pàtria. En són molts o en són pocs?
Segons els resultats de les darreres eleccions anomenades generals, els vots obtinguts a Catalunya per part de PP, Vox i C’s sumen 745.700 (no oblidem que Vox va obtenir els mateixos suports que la CUP). Ningú no podrà negar que els programes d’aquests partits persegueixen la desaparició de qualsevol significació nacional de Catalunya. Tampoc no podem oblidar que caldria afegir a tota aquesta legió de mentalitats colonitzadores una part significativa dels 790.000 votants del PSC-PSOE. Obrim doncs els ulls d’una vegada! No són només quatre gats els qui volen que esdevinguem una “región española” on la llengua i la cultura catalana sigui una cosa pintoresca de quatre pagesos. Llavors, hi ha algú que pugui afirmar a hores d’ara que “som un sol poble”?
Tenim dues comunitats enfrontades… de moment només ideològicament. Ens hauríem pogut estalviar aquest terrible problema si els nostres dirigents polítics de després del franquisme hagueren escoltat allò que Carles M. Espinalt recomanava l’any 1966 en ple allau immigratori: “Caldria que existissin cursos i escoles per a formar els immigrats dintre l’ànima del país on han anat a raure. I formar-los d’una manera accelerada, ja que ells en tenen, inconscientment, un ver desig. (…) Sapiguem descobrir-los allò que serà seu.”
El pujolisme i els seus hereus espirituals, que avui ocupen les poltrones autonòmiques, han preferit amagar el cap sota l’ala i confiar en la providència per evitar el desastre. I en política, quan un problema el deixés podrir, t’acaba esclatant a la cara. Per això bona part d’aquells immigrats que calia formar i integrar a la catalanitat, han esdevingut agents i promotors d’una política desacomplexadament colonitzadora. Revertir aquesta situació comença per escriure articles com aquest.
