NO SÓC UNA ASSASSINA

"M'han decebut enormement la pobresa i la ignorància dels arguments, la bestialitat d'alguns que consideren exactament igual els drets humans que el que anomenen drets dels animals"

La setmana passada vaig trobar un missatge molt breu al contestador de casa: "assassina". M'havien trucat des d'una cabina. No ho sóc d'assassina, no he mort mai ningú, suposo que com tothom en cas de defensa pròpia o per salvar els meus acabaria amb qui volgués liquidar-me, però ni tan sols sé si en seria capaç.

El fet que algunes persones hàgim manifestat públicament el nostre dret a continuar assistint a les curses de braus (o de toros, m'és igual), tot reclamant als parlamentaris que votessin en contra que prosperés la Iniciativa Legislativa Popular que amb unes 180.000 signatures vol admetre a tràmit una llei per la qual es prohibeixin a Catalunya, ha aixecat una polèmica absurda segons el meu modest parer.

En primer lloc, tot el meu respecte pel resultat. En tot cas el que trobo una mica ridícul és que, amb la que està caient, una qüestió tan marginal com aquesta hagi pres un protagonisme tan desmesurat. És obvi que quedem quatre aficionats, que les societats són cada cop més complexes, i que des de la cultura urbana imperant i majoritària el context rural resulta estranyíssim i desconegut. Això no vol pas dir que el món hagi donat l'esquena a la natura, ben al contrari, crec que mai hi havia hagut una consciència mediambiental tan aguda com ara, però s'instrumentalitza d'una forma nova: la mentalitat ecològica. Un abric de pell sintètica els components de la qual són derivats del petroli és una peça ecològica, un abric de visó és apreciat com un atemptat al món animal encara que es passi de mares a filles, duri dos-cents anys i les bestioletes peludes hagin crescut en una granja.

No es pot anar contra corrent, però crec que tinc tot el dret a extingir-me de manera natural. Si del passat taurí de Catalunya no en queda amb prou feina res, tant els molesta aquesta resta antropològica que representem?

Per la forma com s'han postulat els denominats "animalistes" hom diria que no hi ha poble ni ciutat que no frisi per construir una plaça, riuades de gent que s'apilonen ansioses per veure això que alguns denominen espectacle i que per a mi i aquests quatre gats no és res més que una representació ancestral del ritual de la mort. Grandiosa, sublim, esplèndida en la seva crua realitat: un home contra la bèstia, un repte de desiguals en el que no sempre surt guanyant la raó (molts toros braus s'indulten per la seva capacitat de lluita) així com els que surten dèbils són immediatament retornats al toril justament perquè no tenen prou força per enfrontar-se a l'home.

Comprenc que això no agradi a la major part de la gent, que no tinguin el més mínim interès en presenciar-ho, que es preguntin on és la màgia, on la pulsió extraordinària dels nostres sentiments. Sé que per a molts resultaria incomprensible la darrera obra de Hemingway, The dangerous summer on l'escriptor, defraudat ja de la vida, recorre totes les places de toros durant l'estiu del 1959 en les quals té lloc el duel a mort entre Luís Miguel Dominguín i Antonio Ordóñez. Desafiar la mort o la vida, Ernest Hemingway va acabar la seva disparant-se un tret el 1961.

M'han decebut enormement la pobresa i la ignorància dels arguments, la bestialitat d'alguns que consideren exactament igual els drets humans que el que anomenen drets dels animals. A mi em sembla que de drets només en tenim les persones, i que en la nostra educació i cultura rau precisament la benevolència, la justícia, la misericòrdia, la saviesa, la honestedat i la temprança amb les que enfrontar-nos al que ens envolta i fer-ne un lloc digne, on es pugui ser feliç. Voldria poques lleis i clares, molt de respecte i comprensió fins i tot per a aquells que som minories que seguirem la petja dels dinosaures. Perdó per tenir opinions políticament incorrectes i no dissimular-ho.

 
 

Comentaris