La deriva turca del règim espanyol s’ha frenat, en sec, en un tribunal a la riba del Bàltic. Erròniament, Madrid va interpretar que el suport a la seva integritat territorial i la manca de simpaties a favor de l’independentisme català per part dels estats europeus eren, per elevació, també un permís implícit per arrasar el moviment polític, primer amb les porres dels piolins i, després, represaliant i empresonant de manera embogida.
La gran fake news de la violència, repetida una i altra vegada des dels mitjans de comunicació de Madrid, no ha convençut ningú a Europa. El seu “a por ellos” penós es quedarà vagant entre les tavernes i les casernes de l’interior -estatal i, sobretot, mental- de les fronteres espanyoles. Ni Carles Puigdemont ni la societat catalana no són els responsables de la violència que va causar l’agressivitat de la seva policia i la seva Guàrdia Civil. Ni Bèlgica, ni Suïssa, ni Escòcia ni Alemanya. Ara mateix la justícia espanyola és al pot de les escombraries europees.
Tot ha canviat. Espanya es queda sola, una altra vegada, com en l’època de Franco. Ara, prudència i intel·ligència i, sobretot, unitat. La segona part del partit promet ser apassionant.
