Era una oportunitat d’or, però no ha de ser l’única. Si no és ara, ningú pot vaticinar que no ho sigui mai. Els més agosarats donen per mort el procés, i alguns ho fan més empesos pel desig, l’interès i la necessitat política que no pas a partir d’un diagnòstic realista de la situació. L’independentisme és més viu que mai. Han fallat els partits, però dos milions de vots no desapareixen en tres mesos, encara que una part decideixi castigar les forces sobiranistes en les eleccions del març, i fins i tot calculant que una part va emetre un vot sobiranista tàctic sense ser-ne del tot i que aquest cop podria canviar. Només un miracle evitarà les urnes. Sembla que hagi de ser la fi del món, però ben mirat poden ser un nou principi catàrtic per a l’independentisme.
Qui té por de les eleccions? Els ciutadans votaran amb més informació que mai sobre el procés. El 27-S va fer un retrat territorial precís d’on són les majories. La fotografia hauria pogut permetre sargir una estratègia conjunta entre els agents polítics i socials per ampliar-la, i aquesta estratègia hauria pogut condicionar l’adaptació del full de ruta, com la primera de les prioritats. Més deures a fer. Des de llavors, CDC, ERC i la CUP, amb els tres mesos agònics de negociacions fallides, s’han retratat amb precisió. Mai els seus votants n’havien pogut avaluar l’actuació davant la possibilitat real de començar a executar la via unilateral, més enllà dels brindis al sol i de les proclames dels programes electorals. La precària situació de la Generalitat també ha desemmascarat les dificultats de les promeses de construcció d’estructures d’estat. El realisme imprescindible. Hi pot haver procés, però no “procesisme”. Un cop arribats a aquest punt, ha quedat clar que la confrontació institucional de debò no aguanta la teatralitat ni la gesticulació buida. Les amenaces s’han de complir. El Parlament no resistirà més declaracions de ruptura que els propis partits independentistes no siguin capaços d’executar. Realisme, maduresa i cervell fred. Mentre aguantin i s’eixamplin les majories, la independència tindrà futur.
Ni que sigui per prova i error: si hi ha els vots, s’acabaran articulant institucionalment. És cert, tanmateix, que els principals agents del procés estan profundament erosionats. CDC, ERC i la CUP poden ser castigades per haver prioritzat descaradament els interessos de partit, i l’ANC i Òmnium han perdut una part de l’autoritat que els havien concedit les grans mobilitzacions quan han deixat de fer la fiscalització imprescindible que hauria pogut rebaixar el despropòsit dels darrers mesos. El mateix ha passat amb els independents que es van allistar a les candidatures de Junts pel Sí i la formació anticapitalista, incapaços d’esmorteir els interessos dels partits o dels sectors en confrontació. Tots plegats tenen dos mesos per recuperar el bé de la credibilitat. El principal perill és que continuïn enfonsant-se en la batussa del repartiment de culpes, desgastadora i fratricida. El precipici infinit. El temps dirà si l’enamorament d’una part de l’esquerra amb Ada Colau serà momentani o se solidificarà. L’alcaldessa de Barcelona pot ser un actor decisiu per al futur del projecte independentista, definir-se com a rival o acabar com una promesa volàtil de tercera via si el seu primer aliat a Madrid, Pablo Iglesias, rebaixa l’exigència del referèndum per a qualsevol investidura a Madrid. Hi ha moltes incògnites encara, però el nus del procés ja era irresoluble. Les eleccions, foc nou.
