No queda temps per batalletes

"Esperar a la tardor, com s'ha especulat aquests dies, faria pensar que cap dels partits sobiranistes que remenen les cireres estan amarats del poder que ha emanat de la gent mobilitzada els últims anys"

Vaig veure el president Mas més cantellut que de costum, en la seva última compareixença pública, i fins i tot diria que una mica a la defensiva, com si no estigués segur de conservar el carisma que tant li ha costat d'assolir els últims dos anys. Termes com "brega" són propis de sapadors de partit, i sonen malament en llavis d'un president. N'hi ha que li han retret que tragués massa pit en repassar la tasca de govern dels últims mesos, però més aviat trobo que, en certs moments, semblava demanar disculpes als que l'acusen d'haver estat més preocupat pel Procés que per la tasca de governar. I si estava concebuda en clau preelectoral, com també han dit alguns mitjans, aquella compareixença no haurà tingut cap valor significatiu, ja que el que tothom espera, com es va posar de manifest en les preguntes de bona part dels periodistes, és la convocatòria d'eleccions anticipades i en clau plebiscitària.

El poder guanyat al carrer i a les urnes el 9-N, no ens enganyem, té la solidesa que li confereixi, com més aviat, millor, la seva cristal·lització política, és a dir, representativa; l'allunyament d'aquest horitzó obligaria a plantejar una nova relació d'avenir incert entre el carrer i els partits sobiranistes i, de retop, entre la gent que s'ha mobilitzat aquests anys i les organitzacions que han sorgit al llarg del Procés. Les reunions a Palau, encara que formalment no ho sembli, són conclaves de "partits" que inclouen l'ANC, Òmnium i l'AMI, des del moment que se suposa que tenen veu i vot en les decisions últimes que s'hi adoptin. La sensació que el càlcul mesquí, en clau electoralista, allargaria la cita amb l'empoderament popular per la independència, pot tenir unes conseqüències imprevisibles a curt termini. I les organitzacions civils no en sortirien il·leses. Cal, doncs, espavilar-se, i prendre una decisió dràstica per cridar el poble a pronunciar-se. Si no es fa d'aquesta manera, les organitzacions civils hauran de posar-en evidència els responsables del desficaci, i denunciar-los públicament.

Després del 9-N, no queda espai per l'anar fent, com si la governabilitat del país fos una cosa i la resolució política del Procés en fos una altra. Igual que independència lliga amb canvi social, governació lliga amb nou poder sobirà. Esperar a la tardor, com s'ha especulat aquests dies, faria pensar que cap dels partits sobiranistes que remenen les cireres estan amarats del poder que ha emanat de la gent mobilitzada els últims anys, amb què se'ls hauria de veure com carcasses buides, perquè el poder autonomista del qual deriva la seva posició actual és mort i enterrat sota el dèficit, la recentralització i el menyspreu espanyols. Una coalició de govern, en clau de programa de xoc, que establís un lligam explícit entre independència i realitat social, encara els podria injectar energia, si no es veien capaços de resoldre les se ves diferències; però no veiem CiU i ERC armats per llançar una contraofensiva d'aquest calibre, després de les batalletes amb què ens tenen entretinguts les últimes setmanes.

 
 

Comentaris