No puc anar a Perpinyà per culpa de la sanitat pública

"Als Estats Units una pròtesi de genoll costa una mitjana de 30.000 dòlars, podent arribar als 61.000 en algunes zones"

Ho reconec: he fet trampa amb el títol d'aquest article. És un clickbait de manual, és un ham per caçar lectors. Espero que un cop hàgiu llegit el text em sapigueu perdonar o, com a mínim, comprendre perquè ho he fet.

Efectivament, no podré anar a l'acte de Perpinyà. El motiu no són les acusacions de "partidisme" que es fan des de diversos sectors ni la por als controls que, previsiblement, instal·larà la policia espanyola a la frontera. No puc anar-hi perquè tinc 27 punts al turmell esquerre i un guix que deu pesar 5 quilos.

La qüestió és que quan tenia quinze anys vaig patir un fort esquinç de turmell jugant a rugbi. La cosa mai es va acabar de curar bé i al llarg dels anys següents he anat pel món doblegant-me el peu, patint dolor i, a poc a poc, desfent els lligaments que m'agafen el peu a la cama. La situació es va fer insostenible quan, fa poc, en un camí perfectament pla, sense cap esvoranc, ni pedra ni pendent, el meu turmell va cedir i vaig caure enmig d'un gran dolor. Últimament, quan anava per l'andana del tren o el metro, ho feia ben arrambat a la paret, per por de doblegar-me el turmell i caure a les vies. El veredicte va ser clar: l'única solució és operar.

Tal com li vaig explicar a Marchena al Tribunal Superior, defineixo la meva posició socioeconòmica com a "precari". Una definició que em va comportar diverses crítiques, ja que, segons alguns, un veritable "precari" és algú que, per exemple, guanya 600 euros o menys. Doncs mireu: jo crec que "precari" és qualsevol persona que visqui a un lloc on no hi ha una sanitat pública com la que tenim a casa nostra.

Si no hi esteu d'acord, mirem alguns preus. Als Estats Units una pròtesi de genoll costa una mitjana de 30.000 dòlars, podent arribar als 61.000 en algunes zones. Una artroscòpia d'espatlla uns 8000 i una reparació de turmell, entre 6000 i 25.000 dòlars al Houston Family Foot & Ankle. Al Surgery Center d'Oklahoma una reparació de lligaments creuats, 6500 dòlars. La reparació d'una fractura de clavícula, 8300, apendicitis, 6200, hemorroides, 3300, treure la bufeta del fetge, 5800.

Quina economia familiar es pot permetre aquests preus? L'any 2009 prop d'un milió i mig de famílies als Estats Units es van declarar en bancarrota segons un estudi dirigit per l'avui candidata Demòcrata Elizabeth Warren. Doncs el 61% d'aquestes bancarrotes eren degudes al pagament de factures mèdiques: habitatges embargats, pèrdua de la feina, crèdits impagables i molt més és el que han de fer milions de persones per poder accedir a un tractament mèdic als Estats Units.

 

Aquesta setmana, a un hospital finançat amb diners públics m'han operat el turmell. No he hagut de pagar cap factura, ni demanar cap crèdit ni hipotecar res. M'han operat perquè no podia caminar sense perill de caure sota les rodes d'un camió o un tren en qualsevol moment. Infermeres, metges, zeladors, auxiliars, personal administratiu, la gent de la neteja, manteniment, tothom estava al seu lloc, fent la seva feina i fent possible aquest miracle que es diu sanitat pública i que cada dia salva vides, treu dolor i fa Justícia.

M'hauria agradat anar a Perpinyà però, per sort, per culpa de la sanitat pública estic a casa fent repòs fins que el meu turmell estigui a punt. Espero que els que poden anar-hi ho passin bé i que gaudeixin del moment. I si a algú li fallen les forces per lluitar, per plantar-se davant la injustícia, per treballar per un país més just i menys desigual, que recordi el miracle que cada dia té lloc als nostres centres sanitaris.

 

Comentaris