Si algú esperava algun gest de l’Estat ja el té, ha estat presentar l’escrit d’acusació el mateix dia que, fa un any, l’Audiència Nacional va triar per enviar a la presó a mig Govern. L’extrema dreta judicial és romàntica, segur que aleshores també va triar el dos de novembre per commemorar que en 1935 començava un altra causa general, contra el president Companys i els seus consellers. Doctrina del xoc de manual. Guerra psicològica per a noquejar-nos. Recordeu-ho, que qui oblida la història està condemnat a repetir-ne els errors. Recordeu-ho, l’Estat no perdona, ni dialoga.
Que un tribunal presenti com a prova de càrrec el crit antifeixista “no passaran” demostra que té poc de democràtic i molt de franquista. El subconscient d’aquell fiscal que redactava l’escrit d’acusació no li ha jugat cap mala passada, no, vivim encara en un Estat claveguera institucionalment dictatorial. El règim del 78 que governa, i que volem tombar, és encara el de 1939. Desenganyeu-vos, l’advocacia i la fiscalia tenen l’article 2 de la Constitució com a veritat suprema. I com els de la gavina, els de la rosa també han promès el càrrec per deixar-ho tot lligat i ben lligat. Pany i forrellat.
En diuen justícia, però es permet que un grupuscle de l’extrema dreta ens tracti d’organització criminal i demani presó per tothom, entre 12 i 74 anys. De per vida, i perquè els mètodes dels anys trenta no els tenen a l’abast. En diuen democràcia, però donen veu a un feixisme misogin, racista i violent. Efectivament, i per si a algú no li quedava clar, la nostra lluita és contra el feixisme. Fem nostre el crit d’aquells que ens va precedir. Avui, davant el dret penal d’enemic que se’ns aplica, som els hereus dels lluitadors antifranquistes en la defensa de la democràcia. Puny alçat contra qui ens vol enterrats. Així cal entrar en el Tribunal Suprem.
El judici serà la seva tomba. El No Passaran el nostre crit contra aquella farsa. Internacionalisme brigadista contra una causa general orquestrada, dirigida i promocionada per un Estat hereu del feixisme. Lluitar és unir-se per defensar una idea, deia Neus Català. Agafem-la com a referent de resistència i persistència, per transformar la ràbia en una lluita compartida pels drets i la llibertat. Com diu el company Nuet, República o barbàrie, no hi ha més opcions. Deixem els partidismes i anem-hi. És des de la diferència i la transversalitat que es basteix una estratègia. Sense imposicions, ni xantatges, pensant en el país i no en les properes eleccions.
Perquè no passin, hem de ser molts. Omplir els carrers per buidar les presons. Deixar les flors, eixugar-nos les llàgrimes i crear-li un problema ben gros a l’Estat. La clau per tenir una vida que valgui la pena ser viscuda, i la de les presons, està en un carrer organitzat, massiu i constantment desobedient, i en unes institucions que estiguin a l’alçada, no com ara. No hi ha jugades mestres, només empatia, suor i constància. Arremanguem-nos i preparem el dia en que no podrem més, per poder-ho tot. I que no passin.
