Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?
Mateu. 6, 26
Les gaseles viuen a la praderia seca africana. Pasturen, remuguen, tenen cadells i es desplacen per rutes quilomètriques per cercar aigua o vegetació. La gasela és un animal en perill d’extinció i malgrat aquesta espasa de Damocles no pateix estrès negatiu. No li cauen els cabells ni té insomni. Imagineu-vos que ens diguessin a nosaltres que ens extingirem com a espècie en 10 o 15 anys. Ni tant sols les escasses fonts d’aliment de les quals disposa la gasela a la sabana la fan entrar en pànic ni li creen problemes coronaris derivats de la hipertensió. Camina, menja, cerca aliment i, ves a saber com, sobreviu. Perquè en certa manera l’existència és fascinantment senzilla. Ara bé, quan una lleona irromp al galop en mig del clan, la gasela activa tot el seu mecanisme d’estrès positiu per fugir. L’estrès és, en realitat, un mecanisme útil per encarar problemes concrets. Contrau les artèries, tensa els músculs, redueix el corrent sanguini, millora la coagulació de la sang… tot per evitar morir en l’atac d’un depredador. Aquest és l’estrès natural. Aquell que ens afecta en moments concrets per solucionar problemes momentanis.
Els humans hem aprés a viure en aquesta fase d’atac immediat. Tota l’estona. Pràcticament sense descans. És el que es coneix com a estrès negatiu i tots, més o menys, n’haureu sentit les seves devastadores conseqüències. Per alguna mena de mecanisme cultural (no pas biològic) hem assumit el patiment com una inèrcia. La preocupació, no pas l’alegria, defineixen la nostra actitud diària. I per acabar-ho d’adobar hem descobert l’apassionant món de “l’autoajuda”, aquella màgia sospitosa que ens diu que la sortida a tot plegat és fàcil, costa 15 euros, es llegeix en un cap de setmana i reforça l’origen d’aquest mal endèmic: l’egoisme. Ens hem complicat l’existència a base d’afegir-hi capes de necessitats fingides i, la majoria de vegades, ambigües. És la cultura del “no sé què vull”, com la descrivia l’Aitana Montaner en aquest article. I, curiosament, l’afegit d’oportunitats, d’opcions, de possibilitats ha cristal·litzat en un excés de dubtes, de decisions errònies i de capricis. Ja no som gaseles que gaudeixen de l’existència (perquè és prou bona com per gaudir-la) sinó com a ximpanzés absolutament esgotats per haver de produir productes perquè altres els consumeixin a canvi de productes que ells produeixen perquè nosaltres els consumim.
L’espiritualitat és una de les potes on aquesta evolució cap a l’atabalament ha estat més demencial. Una necessitat humana i cultural endèmica que ha estat seccionada pel pensament científic i que ara, després de constatar que la majoria d’humans aspiren al coneixement metafísic per omplir els forats que els deixa la ciència, s’ha convertit en una mena de supermercat obert 24 hores on els nous creients poden anar a comprar en allò que els encaixi. A creure-hi per sobre. Sense submergir-se gaire. A mullar-se els peus en budisme fins que agafin fred i vagin a escalfar-se sota el sol del ritus celta (una estona). Tot és superficial i frívol però, en canvi, tenim les pors més arrelades i presents que cap altre espècie animal.
