"No pasará nada" (Alfonso Guerra)

"És clar que hem de cridar, i per res del món no em perdria una manifestació en la que els brams d'independència trepanaran les orelles del nostre President"

Amb bombes, ribots o sentències, depenent del moment, Espanya defensa la seva sobirania amb ungles i dents, tal i com, d'altra banda, solen fer els estats. L'última novetat en la implacable història de la indisolubilidad de la unidad aquesta en la que estem ficats és que, ara, a militars i polítics es suma una nova institució: els jutges. I cal recordar que no hi ha res més igual a un magistrat espanyol del TC de dretes que un magistrat espanyol del TC d'esquerres. Però això ja ho sabíem, oi? O algú en tenia cap dubte?

Portem tres cents anys intentant-ho, amb una persistència d'ingenuïtat quasi infantil i un malbaratament colossal d'hores i esforços -i no voldria afegir-hi altres adjectius que després pogués lamentar-. Tantes generacions cremades! Cal reconèixer que l'acoplament amb Espanya és més difícil que la dels peresosos. En la via de la negociació i el pacte amb Castella a nosaltres ens ha tocat el trist paper de figures de cera de l'espectacle d'un bruixot de fira de la meseta valleinclanesca: només poden sortir-ne mocadors arrugats i rebregats,o algun conill magre i geperut amb les potes enrampades. A això bàsicament és al que es refereix el president Zapatero amb la seva jovialitat característica: "Objetivo conseguido", frase antològica que sublimina allò de "Apoyaré el Estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña". Però això ja ho sabíem, oi? O algú en tenia cap dubte?

Doncs es veu que no, es veu que per alguns catalans el tema no era gens clar, i ara toca tornar a descobrir que la península plural que ens havien venut no acaba de ser del tot possible. El detall sense importància és que per pactar calen dos. I resulta que l'altre poble que ha d'acceptar-ho és Espanya. Valor i molta sort.

Vivim uns dies de gran exaltació, de proclames de fermesa, d'apel•lacions gairebé cada minut a la dignitat, de crides patriòtiques diàries. Tot sembla haver rebentat de cop i, ara sí, podria pensar un ingenu, ara sí que la nostra classe política reaccionarà. La veritat és que fa goig sentir als nostres representants aquests dies revolts. Un dels grans espectacles que s'ofereix a un català és veure els seus dirigents en el periòdic exercici d'indignar-se contra Espanya. Però del mateix foc don surten les flames de l'ira s'escolten ja veus que demanen refer el pacte constitucional i estatutari, que cal tornar a bastir els ponts, que no es precipitéssim, que evitem extrems perillosos, que valorem tot el que hem guanyat (?) i, sobretot, que no prenguem mal. Llegir els diaris socioconvergents aquests dies fa posar pell de gallina. I de les tertúlies plenes de gent sensata i espanyolament civilitzada, que ens veu als independentistes com una colla de frikis que ens mengem als nens crus, arriben ja a les nostres orelles dolces melodies sobre la "responsabilitat", l"alçada de mires", el "sentit d'estat", i altres bellíssimes paraules que sempre s'usen unidireccionalment. Per damunt de totes, brilla en el seu esplendor la idea de "seny" entesa no com a ponderació mental sinó com a renúncia a ésser.

Mentrestant, els espanyols, tranquil•líssims, a esperar. Com va dir Cánovas del Castillo farà només 140 anys, "El catalanismo? Cuestión de política literaria", frase que ha estat superada per la de fa dos dies d'Alfonso Guerra: "No pasará nada, están obligados a hacer ruido" o els més eufòrics "Viva España" de Manuel Fraga i "El fin del proceso de descentralización", del president Zapatero, enorme en el procés de mimetitzar-se en Bertram Wooster de Wodehouse. Ens coneixen millor que nosaltres mateixos. Cridarem, ens manifestarem, omplirem quilòmetres de ratlles en articles i blocs, i d'aquí un temps, ja esbravats, els nostres representants, pentinats i nets com sortits de la dutxa, tornaran disciplinadament a fer allò que han estat fent tots aquests anys, anant tirant fins que d'aquí uns anys tornin a indignar-se. No és cansat, no, és esgotador.
Fa angúnia veure dilapidat tant talent dels nostres millors homes, instal•lats en la gestió de les misèries, quan podrien estar manant i dirigint un país dels de debò. Sempre em desconcerta la bovina acceptació de l'statuts quo provincial per part d'executius, empresaris, directius, catedràtics, intel•lectuals, polítics, és a dir, la classe dirigent de tot país normal i que a Catalunya han renunciat al lideratge per convertir-se en una classe dirigida. Com ho suporten? Per què prefereixen ser manats a manar ells? Ni idea, això només ho saben els espanyols, per mi és un complet misteri. Deu ser part de la nostra cadena d'ADN, vés a saber.

Canviaran les coses, ara? Tindrà raó Alfonso Guerra? És a dir, a més de fer política literària, farem política política? Sobren paraules i falten fets. Ja saben que jo opto per la via de la proclamació unilateral de la independència demà a l'hora d'esmorzar, però entenc que no tothom ho comparteix. Molt bé, d'acord, però crec que hauríem d'exigir fets que corroborin tanta indignació verbal: per exemple, per què no abandonar les Corts espanyoles en senyal de disconformitat? Per què no votar una resolució al Parlament a favor del dret a l'autodeterminació o, al menys, de la plena vigència del projecte d'Estatut que sortí del mateix Parlament? Per què no incloure en els propers programes electorals que no es donarà suport a cap llei espanyola fins a recuperar, íntegre, l'Estatut mutilat? En definitiva, per què no enfrontar-se a Espanya amb fets polítics consumats i no paraules?

És clar que hem de cridar, i per res del món no em perdria una manifestació en la que, si Déu vol, els brams d'independència trepanaran les orelles del nostre President i de tots aquells que sempre troben una excusa per endarrerir-la. Però cal alguna cosa més. A banda de cridar que som una nació cal practicar-ho. I votar en conseqüència. Seria molt trist que el senyor Guerra tingués raó.

 
 

Comentaris