No parlis amb extraterrestres

"Algú se n'aprofita de la decadència de Stephen Hawking?"

Ara i adés el públic necessita icones científiques. Stephen Hawking juga aquest paper. La seva terrible malaltia –esclerosi lateral amiotròfica– ha contribuït a fer-lo cèlebre i els seus llibres són best sellers, malgrat que pocs puguin arribar a entendre'ls.

A "Los Mundos de la Ciencia", José Manuel Sánchez Ron, catedràtic d'Història de la Ciència a la Universitat Autònoma de Madrid, explica d'alguna manera la popularitat del físic teòric d'Oxford: "No crec que sigui irreverent o exagerat dir que la presència física de Hawking assegut, desmanegat, incapaç de subjectar-se sobre la cadira de rodes, cada cop amb dificultats per fer-se entendre, ha estat molt important en l'atracció que el públic ha sentit i sent per ell [i el seus llibres]. Amb justícia, la societat, el món, valora, admira i es commou amb l'esforç d'un científic severament impedit, que és capaç de fer complicats càlculs mentals sense poder ajudar-se d'un mal paper i que, malgrat tot, no ha perdut el sentit de l'humor".

No ens poden arrabassar Hawking. I em fa l'efecte que ens l'estan convertint en un titella. Hem d'evitar la pèrdua d'aquests referents vius i vitals.

Aquest mes, Discovery Channel presenta el programa "Stephen Hawking Universe", on el físic considera "perfectament racional" l'existència de vida intel·ligent fora del nostre món. També avisa que hem d'evitar el contacte amb aquests éssers. "Només cal que ens mirem a nosaltres mateixos per veure com la vida intel·ligent es pot convertir en una cosa que no voldríem pas conèixer".

Tot això sona a ironia, certament. Fa anys, en Perich va publicar aquell acudit on un deia a un altre: "És clar que hi ha vida intel·ligent extraterrestre, home. Et penses que tots els mons són tan imbècils com el nostre?"

Però Hawking va més enllà. El veritable repte, explica tot seguit, "és imaginar com seran exactament [els extraterrestres]". El programa s'imagina nombroses espècies alienígenes. Uns són herbívors grocs de dues potes, semblants a depredadors amb forma de llangardaix. D'altres són animals aquàtics fluorescents que neden en els oceans sota la gruixuda capa de gel d'Europa, una de les llunes de Júpiter.

I va afegir que creu que és possible per als humans viatjar milions d'anys en el futur i repoblar el planeta amb més civilitat. Alhora, Hawking nega que puguem viatjar endarrera en el temps. "Això suposaria contradir una llei básica: que l'efecte ve darrera de la causa". I reblà: "si poguéssim viatjar endarrera en el temps ens podríem disparar a nosaltres mateixos".

Tot això… Tot això fa pudor d'ensarronada. S'aprofita algú de Stephen Hawking per a comercialitzar la seva decadència com un trist Carl Sagan de la vida?

És inquietant. I no he pogut estar-me de recordar un compatriota de Hawking, també molt ben humorat, G.K. Chesterton: "Quan deixes de creure en Déu acabes creient en qualsevol cosa".

 
 

Comentaris