No parlem ni d'ETA ni de Veneçuela

"El que vol Podemos és el poder, i sap que canalitzaran la fartanera de la societat si no parlen ni d'ETA ni de Veneçuela"

Jon Mujika li va fer el passat 26 d'octubre una bona entrevista a l'antropòloga de Tolosa, Karmele Goñi. D'aquesta entrevista se'n podrien destacar moltes coses. N'escullo una. "Record que un dia, ja a Bilbao, parlava en un autobús en euskera amb els meus fills. Un senyor va obligar el conductor a parar i vaig haver de baixar entre insults. Oblidar-ho? Mai!".

Alguna cosa semblant li va passar a Rosa Parks, la dona negra que va desafiar l'Amèrica blanca el 1955.

De tot això no en fa tants anys. Alguna cosa semblant continua passant a Navarra amb l'euskera i la senyora Barcina va apel·lar als seus caps de Madrid perquè anessin a ajudar-la "ja que és una qüestió d'Estat". Però la gent jove, la que ha sigut educada en col·legis i ikastolas segons el model D, no sap gairebé res d'aquestes històries de persecució i afrontament. Ho han tingut gairebé tot fet i els és difícil comparar perquè, entre d'altres coses, no hem sabut transmetre aquells anys d'horror i infàmia.

D'aquí que tot aquest debat espanyol sobre partits emergents nascuts al calor d'una societat farta d'ineficàcia, farta de corrupció, farta de promeses incomplertes, farta d'espectacles de brutícia personal increïbles, no m'espanten ni el més mínim. Si el nacionalisme històric i institucional manté les coordenades del que ha sigut la seva exemplar història de resistència, de principis, d'acció, seguirem sent l'eix d'aquest país.

Al Fòrum Europa Juan María Aburto, conseller d'Ocupació, sortia al pas de les contínues crítiques que llança al govern basc el sindicat ELA, nascut al si del PNB el 1911, donant-se suport en l'enorme interès que ha despertat l'organització Podemos que lidera Pablo Iglesias i que, després de les eleccions europees, anuncia que posarà potes enlaire el taulell polític espanyol. Aburto, amb bon sentit, va indicar que davant les crítiques d'ELA, per a Iglesias "la seva referència de model de protecció social és Euskadi". "Algú menteix, o ELA o Podemos", va dir el conseller en referència a aquesta aparent contradicció. "Resulta curiós que per a alguns som un sindicat vertical, els capdavanters del neoliberalisme però per a Pablo Iglesias, és la seva referència de model de protecció social".

Una discussió semblant la vaig tenir amb un altre dels líders de Podemos, Juan Carlos Monedero, quan una nit a Caracas, fa nou anys, em posava com a exemple "les missions" cubanes que havia implantat el president Hugo Chávez. "Mira Juan Carlos -li deia-, es pot lluitar contra la pobresa sense ser militar, sense ajuda d'un règim totalitari com el cubà, sense coartar la llibertat d'expressió, sense apoderar-se de totes les televisions, sense haver d'aguantar a totes hores l'‘Aló Presidente', sense insultar l'adversari, sense manipular les eleccions i sense tenir militars en tots els punts claus. Vine a Euskadi i estudia com ho va el govern basc i les diputacions en l'àrea social".

I ves per on!, ara resulta que com diu Aburto, per a Podemos som la seva referència. Sí, ja sé que per a ELA no. Però és que la direcció d'ELA fa anys que ha deixat de ser un sindicat constructiu de país en practicar un sindicat de trinxera i de terra cremada. Del tot o el no res.

L'anàlisi de Plinio

Al seu dia vaig escriure que Gabriel García Márquez juntament amb Alberto Elosegui i Karmele Leizaola a la revista Momento i de com fa poc vaig saludar a Plinio a la Casa d'Amèrica a Madrid. Plinio acabava d'escriure a sis mans junt amb dos escriptors un llibre titulat El nou idiota.

En les seves pàgines es registren dues realitats continentals. Predominen, d'una banda, els països amb governs democràtics de centreesquerra o centredreta que avancen per la via del desenvolupament gràcies a una real economia de mercat i al profit obtingut de la globalització. D'altra banda apareixen aquelles nacions que han optat per un populisme assistencial, amb trets ideològics heretats de Marx i de Fidel Castro i batejat pretensiosament com socialisme del segle XXI.

Al personatge que es mou darrer d'aquest últim corrent l'han anomenat, amb perdó seu, l'idiota. I no és per a menys. Ho defineix una vulgata ideològica inamovible segons la qual la pobresa corre a compte de l'imperialisme nord-americà i de les oligarquies locals els privilegis dels quals només poden ser eliminats mitjançant expropiacions i el monopoli de l'Estat en totes les àrees de la producció. Aquests il·luminats han arribat al poder a Veneçuela, Equador, Bolívia, Nicaragua i fins i tot a Argentina, gràcies a la dinastia Kirchner.

Tots ells van prendre com a sagrada Bíblia el llibre d'Eduardo Galeano Las venas abiertas de América Latina. El propi Galeano, avui amb 73 anys, acaba de confessar que quan va escriure aquest llibre era molt jove i no sabia pas res d'economia.

Com s'explica que, tot i aquestes impugnacions donades per la realitat al seu credo ideològic, hagin aconseguit arribar al poder en varis països en el continent? Tal èxit el deuen a Chávez. Va ser ell qui va donar ales al que anomenen "el nou idiota". Més d'una vegada hem recordat com va modificar el vell catecisme castrista. Així, en comptes d'acceptar que la revolució només podria arribar per la via armada, va demostrar que era possible arribar al poder per la via electoral i des del poder, amb tota sort d'artificis i les ofertes d'un populisme assistencial, fer la revolució. Va influir això en ETA?

Ara bé, ja ha arribat l'hora de comprovar els desastres del socialisme del segle XXI mirant el cas de Veneçuela: deutes impagables, inflació mai vista, moneda pels terres, total escassetat i una terrible inseguretat, inflació del 70%, llibertat d'expressió tutelada, poder judicial inexistent, destrucció del teixit productiu, desproveïment de productes bàsics i una joventut ben formada emigrant del país, sense comptar els gairebé tres mil presos polítics i un sistema electoral intervingut i manipulat.

Llums i ombres apareixen, doncs en aquest panorama d'Amèrica Llatina. Però tot indica que l'avenir està en el model de desenvolupament que les aposta a l'economia de mercat, a l'educació, a una democràcia neta i no als somnis i desvaris dels nous messies.

Tot això ho saben molt bé Iglesias i Monedero, no en va han sigut assessors del govern d'Hugo Chavez i responsables de part d'aquesta situació. Saben també que amb aquestes receptes bolivarianes no enganyen a Europa a ningú i d'aquí ve que diguin ara que ni són de dretes, ni d'esquerres, i que busquen la centralitat. El que volen és el poder i saben que aquesta fartanera de la societat espanyola la poden canalitzar, sempre i quan no parlin d'ETA ni de Veneçuela. I estan en això.

Deia el primer ministre italià, Matteo Renzi, que "ser d'esquerres per a mi significa canviar les coses en nom de l'equitat i unint talent i caritat. Somnio amb una esquerra en la qual el talent i la caritat, el mèrit i les ajudes socials es donin les mans. Per a mi l'esquerra és canvi, no conservació". Paraula de Matteo Renzi. Res a veure amb el bolivarianisme. Res a veure amb aquest populisme camuflat que ha deixat Veneçuela devastada. I qui ho dubti que se'n vagi una setmana a Caracas i ens ho expliqui.

 
 

Comentaris