NO OCELLS, NO FLORS

"Ens intentaran enganyar amb les paraules, que si un document de mínims ha de posar això i no allò, com en la parodia absurda de la capçalera de la manifestació, engolida per la gent que està per la essència real de les coses"

"Tu, tu que m'escoltes/ amb certa por./ Tu em mous al crit,/ no ocells, no flors".Això cantava el poeta Raimon al 1966. Em van venir aquests versos al cap la tarda del 10 de juliol, davant l'hotel Majèstic, amb els meus amics de l'Escala, al costat de gent de Cassà de la Selva i tantíssimes persones que no coneixia de res, entretinguts amb la música festiva dels grallers de La Bisbal d'Empordà. Era una més entre un milió, una més que cridava independència perquè els trenta anys de democràcia no es poden estroncar. Poden fer lleis, naturalment, per encerclar en un mur la nostra legitimitat fins a escanyar-la; és clar que poden però no ho han aconseguit mai, ni amb lleis ni amb tancs. Tampoc ho faran ara. Tranquil•litat.

Com a liberal no m'agrada que em diguin què haig de fer, què haig de pensar, quins gustos són apropiats, quan i com m'haig de morir, amb qui puc parlar i amb qui no, quines són les amistats més adequades, si és correcte o no que professi creences, que sigui laica o practiqui; no suporto el gregarisme, tots com xais, ni tampoc els sectarismes, aquest és bo, aquell no.

Com a liberal m'interessa molt més fer negocis que no pas guerres, gestionar amb intel•ligència i fer créixer la prosperitat del país enlloc de repartir l'erari estúpidament i pa per avui, gana per demà.

Com a liberal crec en l'educació i el coneixement com a bases de saviesa pels pobles, si els individus es respecten a sí mateixos respectaran els altres, faran de mitjancers en els conflictes, arribaran a acords que beneficiïn la comunitat des de l'honestedat i amb la resolució necessària per saber que cadascú ha de recular una mica per continuar lliures d'entrebancs cap endavant.

Per això els versos de Raimon em van venir al cap, perquè jo no cridava independència en contra de ningú, tampoc amarada d'exaltació patriòtica, només defensava els drets que ens volen prendre, amb la constatació serena que no ens deixen cap altre camí.

D'aquí que comprengui que cal unitat entre tots els polítics catalans ara que han estat incapaços de salvar aquest lamentable final. Però no n'hi haurà, ho sé des del dia que al País Basc, PP i PSOE es van donar la mà per fer fora els nacionalistes del govern. La dreta més carca, hereva de Franco, posada al dia per Aznar, s'ha donat la mà amb l'espanyolisme modern que es fa dir constitucionalista i que el maldestre Zapatero ha enterrat. Aquesta encaixada és perquè en allò fonamental: la indivisibilidad de la nación Espanyola, estan plenament d'acord. I no tan sols perquè el Defensor del Pueblo presentés un grapat d'esmenes, és que l'endemà d'aprovar l'Estatut quan des del PSOE s'esmenava, l'actual president Montilla i primer secretari del PSC era ministre d'Indústria i es va quedar tan tranquil. En definitiva, la Chacón diu la veritat, que ja els està bé retrocedir amb menys drets que en l'Estatut del 79, exactament el mateix que ha dit la Sánchez Camacho. Ens intentaran enganyar amb les paraules, que si un document de mínims ha de posar això i no allò, com en la parodia absurda de la capçalera de la manifestació, engolida per la gent que està per la essència real de les coses.

L'alçada moral i intel•lectual de la major part de la classe política dirigent es defineix quan per parlar d'un acord fonamental comú en diuen un mínim comú denominador, doncs això, que no han passat de la primària.

 
 

Comentaris