El president Torra ha viatjat a Portugal, on s’ha vist amb intel·lectuals i polítics, als quals ha agraït la seva signatura a un manifest de suport a Catalunya. I ben fet que ha fet. No només cal ser agraït amb qui alça la veu en defensa dels nostres drets, sinó que aquesta connexió directa amb l’altra façana de la mateixa península és un gest que hauria de sovintejat molt més del que ho ha fet fins ara, amb conflicte espanyol o sense. Allà s’hi ha vist, entre altres, amb algunes de les personalitats més destacades de l’esquerra i la intel·lectualitat portuguesa. Em refereixo a l’historiador Fernando Rosas, antic candidat del Bloco de Esquerda a la presidència de la República, així com amb el poeta Manuel Alegre, l’escriptor més cantat pels cantants portuguesos, i candidat que fou a la mateixa institució nacional, pel Partido Socialista. En tots dos casos, homes d’un prestigi enorme, amics de Catalunya, simpatitzants de la nostra causa i defensors dels nostres drets com a poble.
“La paraula Catalunya té per a l’oïda portuguesa una entonació fraterna que ve de lluny…de 1640. La història agermana els dos pobles”. Aquesta afirmació del poeta Teixeira de Pascoes, el 1919, continua sent certa, si bé, per aquests verals, sembla haver-hi una obstinada tendència a ignorar-la. Perquè en cap altre indret pot ser entesa amb tanta facilitat la nostra situació i el desig col·lectiu de redreçar-la, com a Portugal. Simplement, dient que el que ara viu el nostre país ho viuria Portugal, si en comptes d’haver perdut nosaltres la Guerra dels Segadors, hagués passat a l’inrevés i fossin ells els que s’haguessin quedat sense Restauradores de la seva llibertat. Amb els papers canviats, nosaltres seríem independents i ells, ara, una simple comunitat autònoma d’Espanya, o dues, o tres. Perquè en esclatar la guerra, en no poder fer front les tropes espanyoles a dos conflictes simultanis, concentraren aquí el gruix de les seves forces, fet que permeté a Portugal de restablir la seva antiga independència. Crec que era el president Pujol que afirmava que “Catalunya és com Portugal, però sense Restauradores”, en al·lusió als herois que van alliberar el seu país del jou espanyol, com recorda un bell obelisc a la Praça dos Restauradores, al centre de Lisboa.
No sols semblem ignorar la història, sinó també la realitat present. Avui, Catalunya és el principal proveïdor i el primer inversor ibèric a Portugal. És de Catalunya d’on hi exportem productes de tecnologia mitjana i alta, com ara components de l’automòbil i electrònica. I tenen més importància les vendes de productes catalans a Portugal que no pas les d’estats europeus com la Gran Bretanya o bé Itàlia, de manera que pràcticament una tercera part de les inversions originàries de l’estat espanyol, a Portugal, són inversions catalanes. Però, a més, resulta que Catalunya és la tercera destinació peninsular dels productes portuguesos, a molt poca distància de Madrid i de Galícia. Així, doncs, la nació peninsular més allunyada de Portugal li és la més propera en l’activitat mercantil i les relacions econòmiques. Si, entre els països ibèrics, som el primer soci comercial i inversor directe a Portugal, entre els països ibèrics, el futur de Catalunya ha d’interessar, necessàriament, Portugal. Potser no tothom és prou conscient que qualsevol canvi, a millor, en l’estatus institucional de Catalunya afectarà també, de manera positiva, Portugal, perquè ja no hi haurà tants obstacles a vèncer per establir una relació més directa i més intensament beneficiosa per a les dues parts. Una altra Catalunya, més forta, més lliure, amb més capacitat de decisió econòmica, més pes cultural i més poder polític, tindrà conseqüències també favorables per a Portugal.
En aquest context nou, amb una visió moderna i no una lògica antiquada, de segle XIX o XX, de les relacions intrapeninsulars i també europees, ja no pesa tant la proximitat geogràfica, fins i tot el simple veïnatge, com els interessos estratègics que avui, amb les noves tecnologies, ja no coneixen fronteres. I si volem superar barreres, Catalunya no pot renunciar a mantenir una relació directa amb Portugal, sense necessitat d’intermediaris, i establir un marc preferent d’intercanvis en tots els àmbits, amb la màxima fluïdesa possible. I això vol dir sense tants obstacles burocràtics a l’establiment, reconeixement o ampliació d’empreses, societats o filials, per exemple. O bé el reconeixement fluid de llicenciatures universitàries, un intercanvi permanent entre ambdues llengües i cultures nacionals, en tots els seus llenguatges i expressions artístiques, o bé un accés més fàcil a la realitat portuguesa i catalana, a una quotidianitat que els mitjans de comunicació mai no ens acosten, fent-nos sentir més pròxim allò que passa a milers de quilòmetres de casa, que no el que ocorre a la mateixa geografia peninsular. La ignorància mútua mai no és un instrument positiu.
Una República Catalana seria un aliat natural de Portugal i faria amb aquest país el contrapès necessari per impossibilitar la tirada ancestral dels governs espanyols cap al neocolonialisme. En aquest context, Portugal es trobarà més còmode a la península i menys amenaçat en els seus interessos, més tranquil, sòlid i segur en el seu ésser nacional. Amb una Espanya més uniforme, més centralista, girant tan sols, en exclusiva, a l’entorn del pol políticoeconòmic de Madrid, Portugal hi continuarà sortint perdent i patint-ne les conseqüències. No és de Catalunya, de qui ha de desconfiar o tenir por Portugal, precisament. Ells miren l’Atlàntic i nosaltres mirem el Mediterrani. El problema, com ja apuntava Gaziel el mateix 1952 en què vaig néixer, no és tan sols que els ibèrics de la perifèria hàgim viscut girats d’esquena només a l’interior, sinó també que ho hàgim fet d’esquena els uns als altres. Per què mai no ens hem relacionat, interessat, conegut i estimat prou? Per què aquest desconeixement tan gran entre uns i altres? Per què aquesta ignorància tan colossal que Catalunya té de Portugal i Portugal de Catalunya?
Hem de construir la nostra relació, sobre uns nous fonaments, amb uns plantejaments clars de futur. Ens necessitem mútuament, sense saber-ho. I existeix tot un capital de simpatia latent, tot un corrent d’afecte subterrani, tot un sentiment de proximitat mútua, poc elaborat potser, que hem de ser capaços de desplegar en tots els camps, perquè uns i altres en traguem beneficis i posem fi a la distància i a la incomunicació seculars. No ens convé d’ajornar, per més temps, l’adopció d’una altra mirada sobre l’espai ibèric i plantejar les relacions entre els diferents pobles des d’una perspectiva distinta. Per a això hem de superar la concepció totalment inútil i desfasada d’entendre la península com un tot ja acabat, amb un centre inamovible i un referent indiscutible que és Madrid i els interessos de l’Espanya castellana. Ens cal una visió de futur agosarada per anar construint, des del diàleg entre els pobles, un altre model de península, amb capacitat real de crear riquesa i benestar per als seus habitants i plenitud creativa i llibertat d’acció per a les seves cultures i llengües.
De la península amb un únic centre a Madrid, hem de passar a una península multipolar, amb més pluralitat de referents econòmics, polítics i culturals. De la plurinacionalitat hem de passar a la pluriestatalitat peninsular. I hem d’establir un pont de col·laboració, pacte i entesa, entre tots dos pobles, per damunt d’aquella Espanya que ja denunciava Gaziel, amb “procediments guerrers, el dogmatisme aferrissat i el tancament idiomàtic, característic de Castella”. Exactament això és el que expressava el manifest a favor de Catalunya que ens arribà de Portugal i l’actitud constant a favor dels nostres drets i de crítica democràtica a Espanya d’alguns polítics actuals, entre les quals l’eurodiputada socialista Ana Gomes és un exemple permanent. Muito obrigado!
