Després de dos anys i mig menystenint i fent befa del concepte “eixamplar la base”, el món de JxCat (polítics i opinadors) ha abraçat sobtadament l’objectiu que l’independentisme superi el 50% del vot en unes eleccions convencionals. Sembla ser que per als juntaires el “mandat de l’1 d’octubre” ja no és prou font de legitimitat per a la ruptura i cal convertir les eleccions del 14F en un “plebiscit de ratificació” que, si es guanya en vots, ha de comportar “conseqüències polítiques”. No es diuen quines. Tampoc es diu si el fet de no arribar al 50% del vot significaria que el poble de Catalunya desfà el mandat de l’1O. Ai.
En qualsevol cas, el gir és significatiu, i cal celebrar-lo pel que té de primer aterratge en el principi de realitat. Tots els exiliats –tots– saben el que els diuen els seus interlocutors –tots–, ja siguin enviats dels governs estatals o d’organitzacions internacionals: sense acreditar una majoria de vots clara i consistent en el temps, ningú no es prendrà la molèstia ni tan sols d’obrir la carpeta catalana. Per què hi ha hagut una part de l’independentisme que durant aquests dos anys i mig de legislatura no ha traslladat aquest missatge rebut, tan clar i tan unànime, a la seva base social? Ai.
Existeix el risc, però, de convertir aquest intent d’aterratge en la realitat en una nova font de creació de falses expectatives, un dels pecats mortals del procés. Quan es diu que superar el 50% dels vots el 14F ha de tenir “conseqüències polítiques”, de què es parla, exactament? De la proclamació de la independència i una crida a la insurrecció popular? O de fer molts tuits dient que hem votat i hem guanyat i portar moltes resolucions simbòliques al Parlament que després no es publicaran? Hi ha algun terreny practicable i que permeti avançar entremig d’aquests dos extrems? La frustració post 1O no es pot repetir, si no es vol trinxar definitivament la moral i la cohesió del moviment. És imperatiu no prometre res que no s’estigui en disposició de complir amb possibilitats d’èxit.
Algú ha d’explicar, per tant, que el 50% no és una nota de tall, que si la superes estudies el que vols i si no hi arribes et quedes amb un pam de nas. El 50% només funciona de forma efectiva com a nota de tall en els referèndums acordats, quan les dues parts han acordat les regles del joc i les conseqüències del resultat. Com que en el nostre cas no és així perquè tenim al davant un estat hostil, demofòbic i disposat a molt (potser a tot) per impedir la secessió, cal explicar que l’assoliment del 50% del vot és simplement una fita, molt important, sí, però només una fita, en el marc d’un procés d’acumulació de forces i de guerra llarga de desgast. I en coherència amb això, seria d’allò més convenient treure-li càrrega plebiscitària a unes eleccions concretes. L’obsessió pel momentum allunya el momentum i provoca frustració. L’obsessió útil és la del plebiscit diari: és l’obsessió per créixer, per conquerir espais de poder, per guanyar hegemonies en terrenys concrets. Més diputats, més alcaldies, més comitès d’empresa, més mitjans de comunicació, més treball polític als barris, més aliances internacionals, més de tot. Tot això fa el moviment més fort i desgasta l’adversari. Desfà l’empat, mina la moral dels catalans lleials a Espanya, erosiona la legitimitat de l’estat espanyol a Catalunya i complica el seu relat exterior. És a dir, apropa el momentum.
