Potser d’aquí a alguns anys ningú no sabrà l’origen d’una expressió que s’ha popularitzat tant com les dites i els refranys. Però ara encara n’és ben viva l’autoria. Va ser Joan Laporta qui, en un reportatge televisiu de seguiment intensiu, va deixar anar: “Que n’aprenguin!”. I tants que n’hi ha que n’han d’aprendre! El problema és que no n’aprenen. Ni n’aprendran mai.
És el cas, per exemple, de José Luis Rodríguez Zapatero. El president del govern espanyol, optimista de mena, va caure finalment en una certa depressió quan va comprovar en les pròpies carns els efectes de les seves receptes inicials per reduir els efectes de la crisi. La despesa pública es va multiplicar i va disparar el dèficit públic. El volum desmesurat d’aquest dèficit, juntament amb l’elevadíssim endeutament crèdit privat, ha ferit greument la imatge de l’economia espanyola i la solvència del deute públic de l’Estat, que cotitza en els mercats internacionals a uns interessos insuportables. I tot això no ha comportat cap millora per reduir la destrucció massiva de llocs de treball, que ha fet que Espanya s’hagi situat, per demèrits propis, en el primer lloc del rànquing europeu. Tots aquests errors i desencerts, juntament amb l’activitat dels especuladors internacionals, que van veure en Espanya un viver de peixos podrits amb tot de garanties per treure’n beneficis ràpids, van fer que Alemanya exigís a Zapatero l’aprovació de mesures ràpides i efectives per reconduir mínimament la situació. Perquè també és l’euro qui es desestabilitza quan una economia tan gran com l’espanyola s’acosta a l’abisme. Ni Alemanya pot aguantar el pes mort d’Espanya.
El president espanyol va obeir les ordres de la seva homòloga alemanya, Angela Merkel, com un transit pel camí de l’amargura. La seva cara el dia que va anunciar el primer paquet de mesures de reducció del deute públic al Congrés dels Diputats portava sudari incorporat. I encara després, més tenallat encara, Zapatero ha hagut de proposar noves mesures per flexibilitzar el mercat laboral. Una proposta que ha estat criticada frontalment per l’oposició i que potser aconseguirà un aprovat pelat gràcies a l’abstenció dels nacionalistes catalans i bascos quan intenti superar el filtre parlamentari.
José Luis Rodríguez Zapatero només ha sabut actuar al límit total, amb l’amenaça alemanya sobre el coll. Aquesta actuació li pot permetre guanyar una mica de temps, perquè les reformes estructurals que incloguin impulsar una nova i més solvent economia productiva només són a l’abast de gent amb més imaginació, més valor i més solvència política. No és el cas de Zapatero, que ha tastat darrerament el fel de la soledat fins i tot al seu propi partit. I malgrat tot, no n’aprèn. Així, el president espanyol regala classes de doctrina anticrisi al primer ministre britànic o se’n va a Toronto a impartir un màster sobre solvència econòmica, en el qual reivindica les decisions que ha pres malgrat ell. On anuncia i intenta vendre una reforma del mercat laboral curta i estreta. I on reivindica una llei de caixes que encara no ha acabat d’ajustar amb el Partit Popular, i que per tant, depèn d’una voluntat tan mesquina i interessada com la de Mariano Rajoy. No n’aprèn, Zapatero. Ni n’aprendrà. I així ens va.
