No mos fareu catalans és un llibre del periodista Francesc Viadel sobre l’anticatalanisme valencià –conegut més popularment com blaverisme–.El títol fa referència a una de les consignes més cèlebres i més reiterades d’aquest corrent ideològic. ¿En què consisteix? ¿Què pretén l’anticatalanisme valencià, que es reivindica a ell mateix com a “valencianisme”? Es pot sintetitzar en una idea bàsica: mantenir i culminar el procés de substitució lingüística i nacional al País Valencià. És a dir, assegurar-se que la castellanització de la societat valenciana és irreversible. Contra aquest procés només hi ha hagut històricament una alternativa: la que constituïen els valencianistes amb consciència de llengua i de poble. És a dir, aquells que reivindiquen el seu idioma dins un domini lingüístic –el del català– que li dóna viabilitat social.
Els defensors del “valencià no català” sovint són persones que hi ha renunciat prèviament. Que no l’han transmès als seus fills. Que no l’utilitzen per a res. El reivindiquen bàsicament com a folklore residual. Inofensiu enfront del creixement imbatible del castellà en la societat valenciana. Apel•len a aquesta “valencianitat”, senzillament, perquè consideren que reivindicar l’espanyolisme cru contra aquells que no es volen deixar absorbir és excessiu i podria despertar reaccions contraproduents. En les ciutats on el procés de castellanització ja és un fet irreversible, com ara Alacant, l’anticatalanisme és sobrer.
El valencianisme sincer, el que ha de suportar l’estigma i l’agressió permanents de l’espanyolisme disfressat, ha tingut uns magres resultats polítics. L’anticatalanisme va tenir sigles pròpies en el moment de màxima tensió, al final dels anys setanta i començament dels vuitanta, i ara s’expressa bàsicament a través del Partit Popular, que sempre ha sabut instrumentalitzar-lo. És la coartada perfecta per perpetrar l’espanyolisme que defineix aquesta força política.
Els anticatalanistes valencians neguen en redó anàlisis com a aquesta. Es limiten a definir-se com a “bons valencians” en lluita contra “la invasió pancatalana”.Contra “els traïdors i renegats”. Però la realitat és obstinada. I queda ben reflectida en el retrocés social del valencià que tant diuen defensar. I ha quedat també ben evident aquesta setmana amb l’anunci que ha fet Bancaixa. L’antiga Caixa d’Estalvis de Valencià, en mans de les institucions governades pel PP, va adoptar fa temps el nom Bancaja per diferenciar-se de La Caixa i evitar així, segons deien, el boicot que s’escampava a tot Espanya contra Catalunya. La decisió era també vocacional. Ara aquella anècdota ha esdevingut categoria. Els seus responsables han fet públic un procés de fusió amb Caja Madrid. L’entitat resultant tindrà la seu social a València i l’operativa a Madrid. És a dir, els valencians es reserven, una vegada més, el folklore. I traspassen el poder de decidir a Madrid. Amb aquesta opció el sistema financer valencià es sucursalitza totalment. Només una caixa, la d’Ontinyent, es mantindrà encara sota estricte control autòcton. El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha reivindicat la bondat de la decisió de Bancaja. I també el líder de l’oposició, Jorge Alarte –secretari general del PSPV-PSOE– l’ha acatada. Només cal parar-se un moment a pensar què hauria passat si l’entitat absorbent hagués estat La Caixa de Pensions. “No mos fareu catalans!”, haurien bramat milers d’impositors atiats pels “valencians autèntics”. Catalans, no. Valencians absorbits, aplanats, colonitzats. El sistema bancari valencià ha estat escombrat. Com abans ho havia estat la propietat de les principals empreses de premsa. El País Valencià és cada dia més una sucursal. Lingüística, econòmica, financera. “No mos fareu catalans!”. A quin preu.
