No me peguen, soy policía

"Quina gran foto d'Espanya ha fet el Jordi sense tocar la seva càmera. La foto d'un estat salvatge amb policies que atonyinen periodistes al crit de 'Viva Franco'"

Jordi Borràs és un dels millors periodistes que conec. Envejo moltíssimes coses d'ell i trobo que qualsevol persona mínimament preocupada per la gent, pel país i per la democràcia, hauria d'aspirar a ser una mica com ell. Envejo el seu compromís amb la llibertat i contra el feixisme. Envejo la seva manera de fer fotografies. Envejo el seu tarannà natural, agradable i sense fums. Envejo que no necessiti milers de paraules per enviar un missatge clar i directe. Envejo que no digui tonteries a Twitter i que no pretengui ser el més llest ni el més graciós de la classe. Envejo que tingui la valentia d'anar a retratar els feixistes a 50 centímetres de la seva cara. Que hagi creat un catàleg únic i meticulós dels moviments nazis, franquistes i violents del nostre país. Envejo que vulgui un país millor i que treballi per aconseguir-ho evitant que normalitzem la presència de salvatges als nostres carrers. Envejo que ens hagi donat una nova lliçó sobre la connivència del feixisme i la policia espanyola. Sense voler.

 

Quina gran foto d'Espanya ha fet el Jordi sense tocar la seva càmera. La foto d'un estat salvatge amb policies que atonyinen periodistes al crit de "Viva Franco". Com si fos un integrista islàmic colpejant un dibuixant per haver retratat a Mahoma al crit d'"Al·là és gran!" La mateixa escena amb reaccions diametralment oposades. Perquè, no ens enganyem, això serà escombrat sota la bruta catifa de les vergonyes hispàniques. Ja fa mesos que peguen catalans impunement. No ve d'un més. Perquè ens n'anem fent una idea, avui El País ja insinua una segona versió dels fets segons la qual el Jordi Borràs (l'home afable i tímid) podria haver començat la "baralla" agredint el policia. Aquestes ganes constants de protegir els violents només perquè són "dels seus". Aquesta manera de relativitzar la violència si té un objectiu transcendental com la unitat d'Espanya. Aquest és el discurs de fons. El subtext constant. La violència només ho és quan no serveix a la nació.

 

 

És remarcable també que el policia mostrés la seva placa just quan els ciutadans van intentar capturar-lo. Posa de manifest dues coses molt importants: una, és un covard que ataca a traïció i quan es veu superat mostra la seva identificació per escapar. I dues, saben que són intocables. Els policies, com en altres èpoques, saben que a Catalunya estan per sobre del bé i del mal. Aquest senyor ha decidit pegar al Jordi i, quan els ciutadans li han demanat comptes, s'ha explicat dient que era policia. És policia. Pot fer el que vulgui. Que pensàveu que allò de l'1 d'octubre era només una operació concreta? Era l'exhibició del poder real de la policia a Catalunya. La seva impunitat. I això va per llarg.

 

Comentaris