Un accident és, sempre, un imprevist. Els accidents poden, si de cas, intuir-se, però fins i tot llavors són imprevisibles: ningú no els vol i, de fet, ni la persona més arriscada els espera.
La maternitat és moltes coses, però un imprevist, definitivament, no: pot ser una realitat immesurable, indescriptible, desbordant, pot ser incalculable, i fins i tot és cert que hi ha dones que inicien el camí cap a ser mares per sorpresa, sí, però la realitat de ser-ho no és mai un imprevist. Les dones tenim un temps llarg per a rebre la nostra maternitat.
D’aquest tipus d’evidències, tan humanes, a allò que les lleis recullen ?ho veiem cada dia? hi ha un abisme i, de tant en tant passen coses que ratllen tan flagrantment l’absurditat que jo confio que siguin, almenys, la constatació per part de més gent que ens cal urgentment feminitzar molt més la realitat. De fet m’imagino vivint sense lleis, perquè les coses que de veritat transformen, fan més humana la realitat de cada dia i faciliten la convivència, passen quan ens mirem als ulls, i no quan s’aplica una llei o es reinterpreta a conveniència en una sala d’un jutjat.
Fem net: feminitzar la realitat vol dir posar la política femenina en el centre de les relacions i desfer els nusos de l’absurditat ?i de les violències? al carrer, a l’autobús, al barri, als creuers turístics i a les institucions. I sí: si mirar als ulls és fonamental, els gestos i les paraules també ho són. No m’agrada tenir un alcalde accidental perquè l’alcaldessa és novament mare: aquesta paraula, aquí, és una redundància de la política patriarcal, una evidència més de com la política del poder ha anat fent, sempre, sense mirar de prop la vida real i sobre com ha regulat en marcs legals buits de sentit humà. Aquest cop podia ja haver estat una altra!
Fent una mica de cerca ?tot i que no he acabat d’arribar a l’inici legal del per què? sembla que un antecedent més o menys contemporani, al fet que avui Gerardo Pisarello sigui alcalde accidental de Barcelona, és una llei de l’any 1985, la 7/1985, “Reguladora de las bases del régimen local”. Després hi ha un “Real Decreto” que especifica que els nomenaments accidentals poden ser, entre altres quatre causes, perquè se substitueixi una excedència per cura de fills durant els primers dos anys, i hi ha després més lleis, de l’any 1994 que refermen la competència a les corporacions locals per a dur a terme els nomenaments accidentals. N’he trobat una altra, també, de l’any 2003 que, paradoxalment, es titula “de racionalización y sostenibilidad de la administración local”.
Tot plegat feixuc i complex. Segurament molt racional, sí, i sostenible… depèn: depèn de si s’hi aplica el sentit més capitalista del terme. En tot cas, poc real, poc humà. Com la major part de les lleis, si les llegim amb deteniment. Com les estructures institucionals i les estructures d’exercici de govern que, si feminitzem, hem de recrear segur.
Creia ?escrit sigui de pas? que ara que havíem de posar-nos a pensar una nova Catalunya podríem sortir del binomi monarquia-república: creia que aniríem decidint, des de la política més humana ?mirant als ulls, fent gestos i posant-hi les paraules més plenes de veritat? com relacionar-nos, com organitzar-nos, com recrear la pràctica de la representació que, a més, no ens ha anat mai gaire bé perquè és una altra de les fórmules, de les paraules que es fan servir buides de veritat humana.
Però, de paraules que no nomenen la realitat i que són grans paradigmes buits de contingut, la política del poder n’està plena.
Ens calen nous diccionaris, perquè algú coneix alguna república que hagi estat bona per a tota la seva gent? I algú una mare que digui que la seva maternitat és un accident?
