Ahir la dona i la filla de Lluís Prenafeta van volar fins a Madrid per anar a veure el seu marit i el seu pare. Els havien dit que podrien veure’l. Quan van arribar no les van deixar entrar perquè no duien el llibre de família i per tant, segons van dir, no podien comprovar que fossin les seves familiars. Ni tan sols van deixar entrar la filla, que duia el DNI amb el cognom Prenafeta. No són l’estat i tenen poder per a tot? Haguessin pogut trucar al registre. Però no, perquè són uns miserables i s’ho passen bé fent mal.
El que ha fet Garzón és abominable. És pot anar en contra de la corrupció sense fer tot el que ell ha fet. Per tant, que ningú no pensi que el que vol aquest home és anar contra la corrupció. Aquest home el que vol és muntar shows. Ja ho ha fet moltes altres vegades, però aquest cop s’ha superat, la “justícia” mai no havia vexat ningú de la manera en què ha vexat tots els detinguts per aquest cas. Ni els acusats per l’11-M ni els etarres ni ningú. Per tant, la societat, els mitjans i els polítics haguessin hagut de valorar aquest episodi per les seves dimensions reals i no per l’espectacularitat de la posada en escena de Garzón. Fer el contrari és fer-li el joc a un bèstia. Que la gent de sobte es mostri exageradament espantada i indignada per la corrupció -quan fa una setmana ja sabien que la corrupció és una cosa que existeix- és fer-li el joc a un bèstia; que els mitjans de comunicació hagin fet un seguiment morbós -per exemple esperant durant hores per filmar els furgons- i exhaustiu -fent d’aquest cas gairebé un monotema-, és fer-li el joc a un bèstia; que els partits polítics hagin fet una mena de competició per veure qui és més contundent a l’hora de combatre la nova epidèmia nacional -la corrupció!- és fer-li el joc a un bèstia, i que el PSC i CiU hagin suspès la militància a persones que encara no han estat jutjades, és seguir-li el joc a un bèstia. De moment, Garzón ja ha guanyat. Gràcies a haver muntat aquest show, ha aconseguit que el públic social, mediàtic i polític del país li hagi donat al seu cas la mateixa importància que ell li ha volgut atorgar.
Repeteixo, doncs, que hauríem d’aprendre a donar a les coses la importància que tenen i no la que els altres ens volen fer creure que tenen. I més encara si aquests altres són espanyols. I més encara si aquests altres són espanyols que estan com una cabra. Suposem per un moment que tots els acusats fossin culpables dels càrrecs que se’ls imputa. Qui seria més inhumà, ells o una colla d’assassins? I qui hauria robat més, ells o l’estat que ens roba des de fa tants anys? I qui seria més immoral, ells o un estat que retalla estatuts i no permet fer referèndums? I qui seria més il•legal, ells o un estat que no respecta un estatut legal o que no paga els diners de la llei de dependència? I qui seria més irresponsable, ell o un estat incompetent que no ha sabut gestionar la crisi? Amb això no vull dir que la corrupció sigui justificable pel fet que hi hagi actes pitjors, ni de bon tros, la corrupció s’ha de condemnar, però totes les coses que són pitjors que aquestes, també. I de manera més dura. I no només la justícia hauria de respectar aquestes jerarquies de gravetat sinó també l’opinió pública, els mitjans i els polítics.
Garzón, en canvi, ha tractat a uns acusats de corrupció pitjor que a uns acusats d’assassinat, de violació o de maltractament -mai no se’ls mostra emmanillats abans de ser condemnats-. I Garzón ha vingut aquí a dir que en Pere i en Berenguera han robat diners o que els han cobrat per operacions fraudulentes quan l’estat que ell representa és per definició un lladre i una operació fraudulenta. Per tant, si tantes ganes tenen la societat, els mitjans i els polítics catalans de revolucionar-se en contra del mal, no entenc perquè no projecten la seva capacitat d’indignar-se segons la gravetat material i moral dels greuges que pateixen. I no entenc com no creixen els independentistes com bolets. Doncs no, el que fa la gent, els mitjans i els polítics -siguin independentistes o no-, és jutjar les coses no pel que són sinó per com les hi emboliquen. A mi és això, el que més m’indigna i em preocupa.
Segona part. Les 72 hores, les manilles i l’exposició pública són repulsives. Per tots els detinguts i en la mateixa mesura per cada un d’ells. Ara bé, la presó preventiva, si bé la trobo desproporcionada en un cas de corrupció tenint en compte que molts violadors i maltractadors són deixats en llibertat abans de ser jutjats, encara la trobo més injustificada per Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. Si ens cenyim a l’acta de Garzón, no se’ls pot ficar en el mateix sac que als altres tres empresonats. Dos d’ells ocupaven llocs públics, i això augmenta molt la gravetat dels càrrecs. I pel que fa a l’anomenat Luigi, si comparem els càrrecs que se li imputen amb els que se li imputen a Prenafeta i a Alavedra, ells dos serien Clara i Heidi. En canvi estan empresonats igual que els altres. A més, si se’ls acusa de fer d’intermediaris en les suposades operacions fraudulentes, perquè han deixat anar a l’empresari que en teoria els pagava perquè fessin aquesta feina? Jo no en sé, de dret, però no cal saber-ne per veure que tot plegat no s’aguanta per enlloc. Per què Prenafeta i Alavedra estan empresonats tot i aquestes incongruències? Per qui són i pel que representen. No hi ha més explicació. Garzón és un boig que vol muntar shows, però si de passada pot perjudicar més del compte dos homes que van ajudar a construir Catalunya, encara millor i visca la festa. I si han estat tractats de manera diferent per la seva condició de catalanistes importants, tot català hauria d’estar indignat, sigui simpatitzant del partit que sigui i independentment de si Prenafeta i Alavedra són culpables o no. Diuen que Pujol té molta memòria. No sé si no ha dit res perquè encara està fent memòria o perquè només la utilitza quan li interessa.
