Malgrat que el coneixia des de fa 17 anys i que amb la meva mare (dedicada al món de l’educació) els unia una relació en l’àmbit pedagògic, la pena personal que sentim per la pèrdua del Carles Capdevila ens la guardem per la intimitat. Públicament prefereixo explicar-vos una situació real que explica molt bé quin llegat ens deixa. Per fer-ho, us confessaré una interioritat dels mitjans de comunicació. Als nostres ordinadors tenim una carpeta que en l’argot periodístic es coneix com a “morituri” (del llatí “els que van a morir”).
Té un punt macabre, ho reconec, però és tan macabre com necessari, espero que així s’entengui: Els morituris són aquelles peces periodístiques que tota redacció té preparada per quan mor un personatge conegut. Són biografies que tenim a punt per ser publicades tan bon punt aquesta persona es mor. Només així, amb aquesta previsió, s’explica que just després d’anunciar-se la mort de Fidel Castro les televisions ja tinguin preparat un documental de 10 minuts. O que les ràdios ja puguem emetre un reportatge molt ben elaborat sobre Nelson Mandela. O que, si Gabriel García Márquez mor a la nit, l’endemà els diaris ja puguin publicar dues planes dedicades a l’escriptor quan, en circumstàncies més inesperades, només hi hauria marge per redactar una notícia normal.
Els candidats a ‘morituris’ acostumen a ser persones que o bé estan en una edat molt avançada, o són molt famoses (tots els reis, papes i presidents hi són) o persones que, com Michael Schumacher, poden morir en qualsevol moment. Bé doncs, a RAC1, del Carles Capdevila no hi havia cap morituri fet. La seva manera d’afrontar la vida, la malaltia i la mort ens va distreure d’obrir un arxiu titulat amb el seu nom. Vaig més enllà: No hi va haver una acció conscient d’oposar-nos a fer aquesta biografia. És a dir, no és que algú tingués la pensada de començar a escriure un morituri i que després per respecte o malastrugança li ho impedíssim. Simplement, no se li va ocórrer a ningú perquè mentalment no teníem processat el Carles Capdevila com una persona que anés a morir. I menys després d’arrasar el Sant Jordi passat amb el seu “La vida que aprenc”.
Tant és així que, vist a pilota passada, ni tan sols quan vam saber que el Carles ja era a la Vall d’Hebron tampoc vam sentir ni la necessitat ni la possibilitat de fer-ho. I per tant, com a bons periodistes, és a dir, mal previsors i atabalats, aquesta matinada ens ha tocat anar de bòlit. Gràcies Carles per fer-nos córrer. Amb la teva manera de viure, ni tan sols ens vam arribar a imaginar que anessis a morir.
