No hi ha groc que valgui

"Fa por que ens quedi una Catalunya plena del tot o buida del tot de llaços grocs"

Ja fa molt que, entre la realitat i el desig, a Catalunya, hi ha llaços grocs. O creus, o bufandes, samarretes i sabates. Groc, tot groc. S'ha tornat tan important, el llaç groc, que tot caldria que fos groc. O res, que no hi hagués res groc, enlloc. A les portes dels estadis es comissen xiulets i robes grogues, hi ha qui no s'ha pogut casar amb un llaç groc enganxat a la roba, hi ha baralles a les platges al voltant de les creus grogues i s'hi planten banderes per tapar-les; hem sentit ministres acusar d'ofensius els llaços grocs, i hem assistit a una baralla infantil i patriarcal ?de pati d'escola?? entre el president del Parlament i el diputat Carrizosa arran d'un llaç groc en un escó. Hem vist, a més, l'Ajuntament de Barcelona violentat per tots aquells que "no volen llaços grocs".

 

Fonamental, això dels grocs. Vaja, que ens hi va la vida.

 

Tant, que correm el perill de passar-nos-hi dècades. Com els ha passat a totes les Repúbliques improvisades al llarg de la història, sí. O a totes les metròpoli i estats que, de cop i volta, improvisadament, han convocat a la guerra contra... contra què, exactament? Això, això, contra el "separatisme", l'inconstitucionalisme, la desobediència, la traïció, contra, contra tot!.

 

La fotografia de la darrera sessió parlamentària, interrompuda a més per la querella del groc, amb els escons buits de persones i plens de llaços grocs diu molt del que està passant: que les persones, quan molesten, fora. I també, de l'altra banda, que malgrat no hi hagi persones seguim, seguim, encara que sigui a base de símbols.

 

 

Els símbols, ho sabem, han substituït en molts moments de la història, i a molts llocs del món, la possibilitat d'omplir de sentit humà la realitat. Han estat constitutius de relats històrics identitaris ficticis, buits de teixit social i plens de líders ansiosos de poder. La passió pels símbols, que sempre substitueix la política real, la pràctica de resoldre necessitats, la de les relacions humanes... fa por.

 

I sí, fa por. Fa por que ens quedi una Catalunya plena del tot o buida del tot de llaços grocs. Fa por la foto final, però també fa por el camí fins que hi arribem, perquè entre tant sembla que tot allò que podem fer sigui, només, sortir a ventilar símbols als carrers.

 

Ens hi juguem molt, en aquesta lluita de símbols, sí: podria ser que ens quedés, només, l'afany de defensar allò que amb el temps perd contingut, allò que les generacions posteriors segueixen ventilant sense saber ben bé d'on ve. Ens hi juguem la violència i la ràbia, l'espai regalat als qui només volen poder i canalitzen passions a base de colors, de banderes i de formats.

 

Comentaris