No hi ha voluntat. Ni tan sols hi ha treva. L’Estat té completament decidit aplicar un escarment generacional a l’independentisme, amb una pressió repressiva que sigui reiterada, any rere any, a través d’unes llargues condemnes que facin envellir, ostensiblement, els que van votar i els que van ser votats. Madrid ha decidit obrir la porta de les presons a jubilats de barba blanca.
El que busca Madrid amb aquesta estratègia és crear i consolidar una frontera social entre els que són reprimits i els que, per contra, confien en la repressió per mantenir les coses com sempre. La violència de la presó, la persecució i l’exili, d’un cantó, i, enfront d’això, la manca total d’empatia per part de l’unionisme de carrer. En això confien per aixecar un mur social i consolidar una minoria unionista de bloqueig. Res d’això és nou, tot s’ha assajat i aplicat al País Basc.
Però cronificar la pressió policial i judicial, com ha decidit l’Estat, equival a convertir Catalunya en una olla a pressió que pot esclatar en qualsevol moment. Els partits i entitats han de preparar-se per a una hipotètica possibilitat d’eixamplar la base social, evidentment, però han de comptar, i molt, amb un escenari d’esclat al carrer. L’U d’Octubre és irrepetible; però el 3, no.
