No hi comptaven

"L'estat no improvisa. El cop d'estat contra l'autogovern de Catalunya s'està forjant des de fa temps. Però ha trobat una resistència inesperada"

Anem set mesos enrere. Dilluns 20 de febrer de 2017. A la premsa de Madrid es produeix un fet insòlit, que genera molts comentaris a la capital d'Espanya: el diari El Mundo publica, i destaca en portada, una entrevista en profunditat amb el president del consell d'administració de PRISA, empresa editora d'El País, el diari de la competència. L'històric rival, el gran enemic empresarial. Signa l'entrevista Cayetana Álvarez de Toledo, XIII marquesa de Casa Fuerte, periodista, exdiputada del PP i directora de l'àrea internacional de la fundació FAES que presideix José María Aznar. No és només un esdeveniment periodístic i empresarial. És el poder entrevistant el poder. I parlen de Catalunya en els següents termes:

 

Los separatistas dicen que van a colocar las urnas para un referéndum sobre la independencia. ¿Qué debe hacer el gobierno?

—El Gobierno tiene que ejercer su poder legítimo. Hasta ahora no lo ha hecho. Ha desviado su responsabilidad hacia el Tribunal Constitucional. (...)

¿Qué quiere decir con "ejercer su poder legítimo"?

—El Gobierno tiene en la ley y en la Constitución toda clase de instrumentos. Si tu no pones freno a una actividad ilegal, la actividad ilegal continúa y empeora.

(…)

¿Y qué opina que debe hacer el gobierno ahora?

—Sobre el que incumple la ley debe recaer todo el peso de la ley.

¿Y si convocan el referéndum?

—Hay que prohibirlo.

 

¿Y si ignoran la prohibición?

—El artículo 155. Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder.

—¿Y entonces que ocurriría?

—Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sinó cuándo van a recuperar la autonomía. La clave, insisto, es si los independentistas tienen o no poder. Y no lo tienen. El Estado, sí. Se habla de enviar a la Guardia Civil e inmediatamente se dice: "No, hombre; la Guardia Civil, no". Pues por qué no? La Guardia Civil está para lo que tenga que estar. También dicen: "Con los Mossos es suficiente". Pues no sé si sería suficiente.

 

L'estat no improvisa. El cop d'estat contra l'autogovern de Catalunya s'està forjant des de fa temps, i l'entrevista de Cayetana a Cebrián és només una manifestació pública del procés de creació de consens que s'ha anat coent dins de les elits del poder des que fa un any Carles Puigdemont va superar la qüestió de confiança amb el seu "referèndum o referèndum". La teranyina autoritària s'ha anat teixint pacientment fins que ha atrapat tots els agents clau: hi estan d'acord el partit del govern i el primer partit de l'oposició, els propietaris dels grans mitjans de comunicació, els consells d'administració de la banca i les empreses de l'IBEX, els òrgans de govern del poder judicial, i òbviament la Zarzuela. Primer, esclafar l'independentisme i imposar l'autoritat de l'estat amb un cop ràpid, a través de la força. I un cop l'adversari ensenyi la bandera blanca en senyal de rendició i humiliació, mostrar-se magnànim oferint-li recuperar la llibertat vigilada: "Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sinó cuándo van a recuperar la autonomía".

 

El cop d'estat, però, ha trobat una resistència inesperada. En la mateixa entrevista Cebrián deia: "(…) sólo tienen el apoyo de sus medios afines, un poder relativo, y unos 10.000 o 100.000 manifestantes". Aquest era el càlcul que feien de la resistència catalana. No comptaven amb l'abadessa de Vallbona de les Monges i els abats de Montserrat i Poblet, amb els estibadors dels ports de Barcelona i Tarragona, amb els pagesos del Maresme i els seus tractors, amb els estudiants de l'Autònoma i de la UB, amb els abonats del Liceu, amb les sirenes dels bombers, amb les cassoles dels veïns, amb els sindicalistes de CCO i UGT, amb les directores d'escola, amb els jubilats, amb la directiva del FC Barcelona, amb els col·legis professionals, amb els rectors de totes les universitats catalanes, amb els eurodiputats, amb els Parlaments nacionals dels seus socis de la UE, amb les ambigüitats de Juncker, amb els editorials de The New York Times i Le Monde, amb els Nobels de la Pau, amb els 100 acadèmics britànics, amb la implicació del ciberactivisme global. I sobretot, no comptaven amb la valentia i la determinació dels polítics catalans, que trenca tots els tòpics i idees preconcebudes que s'han alimentat històricament sobre el nostre caràcter. El pols ha començat, i jo no apostaria a favor dels autòcrates.

 

Comentaris