“No hay pueblos tontos, hay pueblos sin dirección política“. La frase ens la va dir un dirigent polític basc a una colla de jovenets que l’escoltàvem embadalits en un sopar a Barcelona, deu fer uns 25 anys d’això, i ressona i torna a ressonar dins les meves oïdes aquests dies. Ara mateix l’independentisme són dos milions de persones perdudes que deambulen sense rumb, preses d’un gran desassossec i sense entendre res, a l’espera que algú amb prou autoritat moral i política torni a marcar un camí. I aquest algú no apareix simplement perquè el moviment està sense direcció política. Es va fer molta broma amb la imatge d’una Soraya aparentment piripi vantant-se d’haver “descabezado al independentismo“, però la pura realitat és que sí, que està escapçat. Ni les entitats ni els partits d’un moviment operatiu poden ser dirigits des de la presó. Tampoc ho poden ser per lideratges provisionals, a l’espera de no se sap què. Cal reconèixer-ho: la repressió ha deixat l’independentisme (provisionalment?) en un estat proper al somnàmbulisme polític.
Si el 21D no s’hagués assolit, pels pèls, la majoria absoluta, la situació seria directament catastròfica, però les urnes (sempre les urnes) van donar una mica d’aire a l’últim moment. L’independentisme viu d’aquest aire i del record orgullós de l’1 d’octubre, poca cosa més. I cal ser conscients que un procés de reorganització de les direccions i de consolidació de nous lideratges no és ni fàcil ni ràpid. La foscor encara durarà, i l’estat l’aprofitarà per continuar colpejant. Que ningú esperi distensió, ni tan sols misericòrdia.
Sense direcció política, doncs, a curt termini passaran poques coses interessants i engrescadores per als de baix procedents dels de dalt. L’independentisme, si vol mantenir les constants vitals, haurà de tornar a aprendre a funcionar de baix a dalt i en clau de resistència. Quan tens la iniciativa política, les batalles les tries i les proposes tu, però quan no la tens, no tens més remei que personar-te a les batalles que et proposa l’adversari. Cal, doncs, anar amb tota la força a la batalla antirrepressiva, i a la batalla per la immersió, i a totes i cadascuna de les batalles que l’estat proposi. Caldrà trobar la cohesió per baix, associant-se, trepitjant el carrer, abraçant-se i serrant les dents. Hi ha capacitat organitzava i gent de sobres per fer-ho. Però que ningú no s’enganyi: sense direcció política és impossible guanyar. És clau que partits i entitats es reconstrueixin per dalt, i que ho facin dient-se la veritat a ells mateixos i a la gent. La veritat pot fer molt mal, però sempre, sempre, sempre il·lumina el camí.
