La pitjor de les mentides és la que ens expliquem a nosaltres mateixos. I la millor de les veritats és la més incòmoda. El “procés cap a la independència” s’ha nodrit dia rere dia de petites (i grans) mentides. De contes explicats amb objectius polítics. Al principi vam acceptar que els líders catalans no ens diguessin tota la veritat perquè, teòricament, havien d’ocultar informació sensible sobre la preparació del referèndum. És a dir, el nostre objectiu era tan legítim i just que era lògic tolerar mentides si ho aconseguíem. Ens vam deixar enganyar per poder decidir lliurement si volíem ser independents o no.
Poc després, i passada la tempesta de la consulta, se’ns va plantejar un nou dilema: havíem d’acceptar una nova mentida per aconseguir la República Catalana? L’objectiu semblava prou important i transcendent com per fer l’esforç de seguir dissimulant. Vam fer el cor fort per fer veure que la República existia. La mentida de la proclamació de la independència es va convertir en un missatge de cara a la galeria. Nosaltres, obedients, vam simular que érem independents i que només faltava que Europa, Israel o Rússia ens reconeguessin. Cosa, per cert, que havia de passar tard o d’hora. Ens vam empassar la mentida perquè volíem una república.
Per art de màgia, la teòrica república va quedar sepultada sota la gravetat d’un nou drama: els presos i els exiliats. Una nova mentida sorgia del no res amb una nova excusa moral: la llibertat dels polítics. Ara tot quedava supeditat a un bé més gran: la justícia. Ens vam seguir empassant mentides dels nostres representants electes perquè pensàvem que defensàvem la llibertat individual d’aquells màrtirs. I així vam tornar a votar-los malgrat les mentides anteriors. Puigdemont va guanyar les eleccions i un nou truc de màgia va deixar-nos embadalits. Ara ens havien mentit com a estratègia defensiva contra un Estat injust.
No guanyarem. És hora que algú ens digui la veritat. No guanyarem. És impossible guanyar contra l’estat espanyol com ho és guanyar contra qualsevol estat europeu. Deia Albert Camus que la veritat enlluerna i en canvi la mentida ens permet conèixer molt millor aquell qui la diu. Aquests mesos de consumir mentides dels nostres polítics ens han permès entendre molt millor qui són i les seves motivacions. I em fa patir que tota aquesta mentida impossible mantinguda en els mesos hagi creat una situació malaltissa. Un ambient en el que no compten la intel.ligència i l’honestedat sinó la dignitat i l’orgull. Fora bo dir-nos la veritat per una vegada i assumir la realitat per poder fer política i no per pensar només en guanyar.
