L'Estat no existeix

"Qui té representativitat o auctoritas per a una negociació d'aquest tipus sobre asumptes d'ordre constitucional?"

Totes les anàlisis de la situació actual de l'independentisme coincideixen a assenyalar que la línia de separació entre el burgès o més moderat i el d'esquerres, salvant les consideracions tàctiques sobre la unitat o la pluralitat, es l'opció pro o contra la unilateralitat.

Sense renunciar a les negociacions, en principi, els de JxC semblen més favorables a tirar pel dret. Llur insistència en prioritzar la independència i oposar-se a qualsevol govern espanyol que no obri les vies al referèndum pactat els situa a la capçalera del grup del "no", sense oblidar que, en tractarse de partits, el "no" pot esdevenir un "sí" o un "ns/nc" al estil d'ERC, gairebé sense adonar-se'n. Tanmateix, aquí i ara, JxC és bloc "no" i el principal defensor de la unitat de l'independentisme.

A l'altra part de la divisòria, ERC prioritza la participació política al sistema del 78, per tal d'aconseguir alguna forma de cessió o mesura de l'Estat cap a una negociació que, eventualment, ens durà al referèndum. Mentrestant convé que cada opció compti només amb el seu suport popular, sense coalicions que, de vegades, només serveixen per amagar declinants fortunes electorals. És a dir, en el millor dels casos, els republicans es presenten com defensors de la pluralitat de l'independentisme; en el pitjor, com enemics de la seva unitat.

La diferència és substancial, però totes dues posicions reserven un lloc a la negociació. Abans o després; més amunt o més avall en l'ordre de prioritats, però compten amb ella. Tot l'independentisme conflueix al voltant del tòtem sagrat o pal de paller de la negociació. El seu contingut és matèria de profundes reflexions. Es celebren conferències i seminaris; hi ha propostes i estudis de tota mena sobre el com, el què, el quan i el quant s'ha de negociar . Gairebé ningú es pregunta sobre qui negociarà, qui seurà a negociar a l'altre costat de la taula.

A primera vista sembla fàcil: L'Estat. Qui, si no?

Però què o qui és l'Estat? El Govern llença una fortuna per la finestra per tal d'adoctrinar a l'opinió pública mundial (mitjans, institucions) sobre l'excels curriculum d'Espanya com Estat democràtic de dret plenament reeixit. És la prova que el país no és allò que diu ser. No només Espanya no és un Estat de dret homologable amb els veïns sinó que gairebé no és un Estat o és un Estat fallit. Un garbuix descoordinat d'institucions i aparells coercitius sota el lema "¡a por ellos!" no és un Estat sinó una màquina de repressió al servei d'una oligarquia. L'Estat ha esdevingut el "partit de la porra".

Espanya porta quatre anys sense govern ni parlament efectius, amb quatre eleccions generals i la sospita que les cinquenes tampoc no resoldran res. Enmig d'aquest caos, qui té representativitat o auctoritas per a una negociació d'aquest tipus sobre asumptes d'ordre constitucional?

Com que l'ofensiva política contra l'independentisme està a càrrec dels jutges, s'hauria de negociar amb els jutges. Seria massa realista. Deixaria al descobert la ficció de la separació de poders en un país on els jutges apliquen el dret penal de l'enemic. I ho fan per ordres directes dels poders polítics, singularment el rei, que no governa, segons consagrada doctrina constitucional, però no deixa de ficar-hi la pota sempre que pot, segons també consagrada tradició borbònica.

 

El govern i el parlament no existeixen i, encara que existissin, tampoc no són seus adequades per aquest tipus de negociació. No només perque en quatre anys sense feina hagin perdut l'hàbit de treball si algún cop l'han tingut, sinò perquè són emanacions dels partits polítics espanyols, incapaços de posar-se d'acord en res que no sigui un desgavell.

Els poderes fàctics? També seria realista, atès que són els que realment governen, sobre tot banques i grans poders financers, amb el suport dels seus mitjans de comunicació, una densa xarxa de manipulació que, de vegades, enfosca la llum del sol. Però és inimaginable i d'impossible justificació. Altres poders fàctics, com l'esglesia i l'exercit no resultarien admisibles a la taula, al menys ara. Anirien contra l'esperit del temps i deixarien en molt mal lloc el prestigi d'Espanya com Estat de dret que la legió d'endollats ministerials, propagandistes d'"Espanya global", tracta de vendre a tot arreu.

Llavors, qui s'asseurà a l'altre costat de la taula de negociació? No hi ha ningú i, si mitja taula resta buida, la via unilateral esdevé l'única possible.

 

Comentaris