No et donaran les gràcies

"La Judit Aixalà és la persona que ha treballat durant més anys de forma ininterrompuda i de forma més efectiva a Bòsnia i Hercegovina"

L'homenatge d'aquesta setmana a un home bosnià que s'ho valia es va transformar en un l'habitual demostració d'egos masculins al Parlament i a l'ajuntament de Barcelona.

Saber qui ha estat més prop de l'obús, qui li sembla que ha treballat amb més refugiats, qui pot explicar la història més dramàtica (que si pares disparant contra la dona i la filla, que si dies sense aigua i sense llum sota una pluja inimaginable i exagerada de morters, que si legions de benintencionats desfilant pels escenaris de la guerra...). Molt passat i poc futur.

El record del passat és imprescindible i és una mostra de justícia i de reconeixement. L'oblit del futur, però, ens aboca a repetir el passat.

Aixecant el cap més enllà de les primeres files plenes d'homes d'històries il•lustres més o menys enllustrades hi podíem trobar, dempeus, i més enllà de l'última fila, la Judit Aixalà.

La Judit Aixalà és la persona que ha treballat durant més anys de forma ininterrompuda i de forma més efectiva a Bòsnia i Hercegovina. Des dels projectes d'acció humanitària que va protagonitzar a principis dels noranta amb el segell de la plataforma contra l'Europa del Silenci i del Ciemen, fins als projectes de cooperació al desenvolupament, cooperació econòmica i cooperació cultural que no ha parat de desenvolupar des de IGMAN-Acció Solidària. El dia de l'homenatge al Parlament s'estava dempeus al final de la sala, precisament, perquè arribava de l'aeroport on havia recollit un grup de joves bosnians entestats a desenvolupar el potencial turístic dels turons que envolten Sarajevo vinguts a Catalunya per conèixer experiències i propostes de turisme rural. I es va estar a peu dret, és clar, perquè ningú va pensar que fos necessari que tingués un seient reservat i potser també perquè no hauria cabut enmig dels egos inflats.

I l'endemà, a l'Ajuntament de Barcelona, sí que tenia un seient reservat però vist l'espectacle del dia anterior va decidir no acudir-hi. Tenia feina.

Li vaig dir a la Judit que em sabia greu l'oblit i que els homes parlants tinguessin tanta pressa a repetir i inflar les pròpies proeses i poc temps per reconèixer la seva feina i la seva determinació. I em va contestar que el seu nom li semblava poc important. Que li sabia més greu la impudícia amb què ens recreem amb el setge i les morts de Sarajevo i el poc que recordem el referèndum d'independència de 1992 on van participar gairebé set de cada deu habitants de Bòsnia i on el ‘sí' va ser l'opció triada per més del 90% dels qui van votar. I aquesta, em va dir, és la gran lliçó de Bòsnia per a Catalunya: no el que hi hem anat a fer sinó el que van fer les persones d'aquell país i com van defensar la democràcia.

La reflexió de la Judit m'ha fet pensar aquesta setmana en què l'espanyolisme més intransigent ha posat en el punt de mira les persones voluntàries i associades a l'ANC. Han fet bona feina, en faran més encara i la faran de forma efectiva, anònima i callada. Així que si llegeixes aquest article i fas el que fas esperant que algun dia algú te'n doni les gràcies val més que ho deixis córrer.

Ho faràs, ho farem, perquè t'ho creus i perquè creus en la democràcia, el diàleg i la determinació com a vies per superar els reptes polítics col•lectius que tenim plantejats. I el dia després, si es reparteix cap medalla i no et toca, potser serà la millor garantia de saber que has fet allò que calia fer.

 
 

Comentaris