No esteu sol, President. Sóc conscient que per més que intenti imaginar-me com us sentiu només aconseguiré fer-me’n una idea molt difusa i vacil·lant. La vida i les circumstàncies us han situat en un lloc d’una immensa transcendència històrica, una transcendència de naturalesa política amb relació a Catalunya que marcarà per sempre la vostra vida personal. Estar perseguit per un Estat, l’Estat espanyol, que no té escrúpols de cap mena a coaccionar-vos utilitzant els vostres fills per tal que renuncieu als anhels de llibertat nacional, fa venir basques, certament. I encara més tenint en compte que, com diu la jurista britànica Rachel Lindon, “les autoritats espanyoles actuen com una dictadura, empresonen els seus opositors polítics i es neguen a alliberar-los fins que renunciïn a les seves creences polítiques i abandonin la seva tasca”.
Com sabeu, he repetit en diversos llibres que el pensament racional no pot entendre la ‘cerrazón’ espanyola amb relació a la llibertat de Catalunya sense prendre consciència que la Sagrada Unitat d’Espanya no és una simple opció política –el fet que sigui ‘sagrada’ ja ho diu tot–, sinó que és un fanatisme religiós capaç de qualsevol cosa –ho remarco: de qualsevol cosa– per imposar-la. I és d’acord amb aquest fanatisme paroxístic que l’Estat espanyol no dubta a violar els drets humans. Enfollit per la seva pròpia ‘cerrazón’ (quin goig que aquest mot no tingui traducció literal en català), se sent legitimat a cometre les més grans aberracions en nom d’Espanya, encara que això impliqui saltar-se tots els principis democràtics. La Inquisició espanyola no tolera l’heretgia, i l’independentisme català és heretgia.
Ho va expressar molt clarament Alfredo Pérez Rubalcaba, el 26 de gener passat, en dir que l’Estat espanyol arribarà on calgui per impedir que vós sigueu president de Catalunya i per imposar la submissió del poble català, independentment dels costos que hagi de pagar. “Es farà i se’n pagarà el cost”, van ser les seves paraules. Dit d’una altra manera: el fi justifica els mitjans. L’Estat espanyol està disposat a pagar el preu de les reprovacions i de les sentències morals o econòmiques que puguin arribar-li dels tribunals de justícia internacionals. Tot això li rellisca, perquè la Sagrada Unitat d’Espanya ho justifica tot, fins a les més grans barbaritats. Talment com les empreses que consideren que els surt més a compte pagar les multes per contaminar els rius que sanejar el seu sistema de producció. El negoci és el negoci. Tot s’hi val contra l’heretgia, fins i tot criminalitzar les urnes, apallissar gent pacífica, empresonar líders opositors, inhabilitar polítics desafectes, encausar alcaldes, entitats culturals, cossos de bombers, arrencar pancartes amb la paraula “Democràcia”, declarar delictiu el color groc, atemorir la ciutadania… Té gràcia que aquelles veus d’En Comú Podem, sempre tan valentes a l’hora de qualificar de feixisme la política d’Erdogan, Donald Trump o Kim-Jong-un, evitin l’ús d’aquest terme en referir-se a la política de l’Estat espanyol. Deu ser que el totalitarisme de proximitat és més simpàtic.
Les imatges esperpèntiques que veiem aquests dies, amb un desplegament de milers de policies espanyols escorcollant camions, furgonetes i maleters de cotxes, vigilant fronteres, ports i aeroports, així com la navegació marítima i l’espai aeri, incloses les barques de pesca i les aeronaus de parapent, són una mostra de desesperació, d’histèria desfermada i d’impotència. I vós, estimat President Puigdemont, en sou la causa. Se senten humiliats i impotents perquè la vostra intel·ligència política ha burlat el govern, els cossos armats i les clavegueres de l’Estat espanyol. Ells són el gloriós Estat que va conquerir Perejil, i amb ells, ja ho sabeu, no s’hi juga.
Crec, President, que heu fet una tasca immensa des de la capital d’Europa. Permeteu-me que ho repeteixi: immensa. No sou únicament conegut a tot el planeta –el meu germà ha tornat recentment de l’Argentina i ha constatat que tothom, absolutament tothom amb qui ha parlat, des d’universitaris al personal de neteja dels hotels, sabia que sou el President de Catalunya i quina és la causa catalana. Una causa de pau. És cert que no gaudiu d’una llibertat plena –cap home o dona n’és, de lliure, si el seu poble no ho és també–, és cert que no sou on voldríeu ser. Però sou molt més lliure que els catalans innocents que l’Estat espanyol reté en presó com a ostatges. Infinitament més lliure. Res del que heu fet fins ara no hauria estat possible si estiguéssiu reclòs a la cel·la d’una presó espanyola. Per això heu de continuar en llibertat sigui quina sigui la fórmula que establiu.
Com us vaig dir en una carta anterior, us necessitem lliure, President. Heus aquí la raó per la qual la vostra llibertat els treu tant de polleguera, perquè és immensament efectiva. Diguin el que diguin i per més que baladregin, saben que han perdut el combat dels arguments. Només els resta la força, la violència de l’Estat. En això hi tenen la mà trencada, no hi ha dubte. És el seu capteniment natural. Il·lusos com són, ni els passa pel cap que la violència del seu govern, del seu Congrés, dels seus tribunals i dels seus homes armats contra Catalunya és la prova més fefaent de la seva impotència. Ells són dinamiters, President. Nosaltres som corredors de fons. Rebeu el meu reconeixement més sincer i l’abraçada més forta i afectuosa per la fermesa que manteniu en aquests moments tan difícils i trasbalsadors per a la vostra vida i la vida de Catalunya. No serà Espanya, sinó la història, qui us farà justícia.
