No es va fer net

"Mai ningú no va comparèixer davant d'un tribunal acusat de franquista, simplement perquè el franquisme, a Espanya, no és ni ha estat mai un delicte"

Durant els molts anys en què una majoria de la societat catalana no qüestionava la nostra situació de dependència nacional respecte d'Espanya, figura que tot anava bé. Com que la majoria no era independentista, la divisió de parers no existia, tot era harmònic, les famílies estaven unides i celebraven conjuntament Nadal i es repartien, equitativament, el tortell de reis. El sorpasso de l'independentisme al "catalanismo bien entendido" de la transició, així com l'aparició de Podemos a Espanya, que va desbordar la funció diguem-ne secular dels partits del règim, va deixar veure una realitat fins llavors dissimulada, esmorteïda o subterrània: el franquisme permanent

 

A les democràcies convencionals, homologades a nivell europeu, la política es deixa en mans de la ciutadania, la qual s'expressa lliurement a les urnes, on tria les composicions dels parlaments i les diferents institucions que, a través dels partits polítics o plataformes electorals, acaben finalment governant. Tothom té dret a tenir la seva pròpia ideologia, el seu propi model de societat, de país i d'estat, en tant que ciutadà, però hi ha uns estaments que, pel seu caràcter general, formalment representatiu de tothom i propietat de tothom, no poden emetre opinió política, ni prendre posició a favor d'una part de la societat i, per tant, en contra de l'altra. Això passa a l'Europa de tradició, cultura i vocació democràtica. Però això no és el que passa a Espanya. 

 

I això no és el que passa a Espanya perquè aquells que, per definició, no haurien d'arrenglerar-se políticament, són, a l'estat espanyol, els que més ho fan: cap d'estat, jutges, policies i militars. El substrat franquista d'Espanya és present i es manifesta, sense complexos, mitjançant els instrument estatals la imparcialitat dels quals hauria de ser absoluta. No és una situació gaire sorprenent, tenint en compte que la figura del cap d'estat no és altra que la mateixa monarquia que va restablir el dictador Franco. Ahir era el pare, amb la mateixa naturalitat que avui és el fill, com a continuïtat d'una decisió presa en ple franquisme. I, com que ja se sap que "qui perd els orígens, perd identitat", el discurs del rei després de la brutalitat policial contra la població catalana és tan fidel als orígens que, sens dubte, hauria satisfet, i emocionat i tot, el seu mentor uniformat. Tot havia quedat lligat i ben lligat, efectivament.  El rei, com a cap d'estat, va prendre partit contra Catalunya i a favor de la concepció més intolerant, uniformista i espanyolista de l'estat. El paper de garantia d'imparcialitat de la figura del cap d'estat ha saltat, doncs, pels aires, feta miques. S'ha situat, amb ostentació fatxenda i bel·ligerant, en una banda del conflicte, no pas per damunt d'aquest. I, clarament, aquesta banda no és la nostra.

 

Els jutges, al seu torn, un cop han deixat clar que el fonament de l'estat de dret no és la democràcia, sinó la unitat d'Espanya, la integritat territorial de l'estat, han ensenyat totes les cartes. Des de la legalitat, la al·legalitat i la il·legalitat, n'hem vistes de tots colors a l'hora d'anar contra Catalunya i el seus drets. Hi ha hagut invenció de delictes inexistents, lectures tendencioses de la legalitat vigent, adopció de mesures preventives desproporcionades i comportaments més pròpiament polítics que judicials, inclosos àpats amb llocs públics amb dirigents del partit que ha tingut el govern d'Espanya els darrers anys. Pel que fa als militars, més d'un miler de comandaments, alguns d'ells encara a la reserva, des de generals fins a càrrecs inferiors, han signat un manifest de suport al dictador i assassí Franco, sense que els fonaments "democràtics" de l'estat s'hagin bellugat ni un sol mil·límetre. Algú s'imagina que, en ple 2018, un miler de militars alemanys haguessin fet el mateix, posant la seva signatura personal en un manifest de suport al genocida i malalt Adolf Hitler? Impossible del tot, en un estat com Alemanya on acaben de condemnar a set mesos de presó un paio per alçar el braç fent la salutació feixista. Aquesta mesura, indicativa del combat permanent en la consciència dels alemanys demòcrates per trencar del tot amb el passat més trist del seu país, seria del tot inaplicable a Espanya, estat on no hi hauria prou presons per encabir-hi tots els aficionats a demanar un taxi, com a gest d'afirmació política. I, finalment, la policia. Un inspector de la policia nacional agredeix el fotoperiodista Jordi Borràs, al crit inequívoc de "Viva Franco!" i no passa res, absolutament res. Ni és amonestat, ni apartat del seu càrrec, ni suspès de sou i feina, preventivament. I no són pocs els casos de guàrdies civils que participen en la retirada de llaços i símbols grocs, arreu de Catalunya, armats amb cúters, pals amb elements tallants a l'extrem, cara tapada i uniformats amb una estètica que duu a pensar en grups  paramilitars d'altres latituds.

 

 

Mentre Espanya no trenqui del tot amb el franquisme, no hi haurà res a fer. I no ho farà mai per voluntat pròpia, atesa l'acceptació passiva, pel cap baix, de la memòria i l'herència franquista en amplis sectors de la seva societat. Caldrà pressió externa i moviments interns més sòlids, potents i decidits que els actuals, perquè això passi. Mort el dictador, els franquistes, per passar a un sistema de llibertat de partits i eleccions, van perdonar la vida a tots els antifranquistes que encara no havien afusellat i mai no van passar comptes davant de ningú. Mai ningú no va comparèixer davant d'un tribunal acusat de franquista, simplement perquè el franquisme, a Espanya, no és ni ha estat mai un delicte. Per això, per no haver fet net quan calia en començar l'etapa que s'obria amb les eleccions del 15 de juny de 1977, som on som. Hi ha caps d'estat, jutges, militars i policies que no serien on són sense el franquisme, que no s'expliquen sense el franquisme i que no continuarien tenint el poder i la influència que ara tenen sense el franquisme. I ja se sap, qui sembrà vents, collirà tempestats. La saviesa popular acostuma a encertar-la.

 

Comentaris